Carlos Sadness
El xut de bonrotllisme escapista de Carlos Sadness resulta oportú ara que els ànims estan tan reprimits, i poques vegades com dissabte passat hem vist al llarg de l’últim any com la música esdevé bàlsam i vitamina. El barceloní Carlos Alberto Sánchez Uriol no va poder veure’s amb el Palau Sant Jordi perquè el Procicat no va aixecar el veto a les convocatòries de més de mil persones, però el seu doble bolo al Sant Jordi Club, dins del festival Guitar BCN (un a les 17.00 hores, un altre a les 20.15), va ser una exhibició de poder més enllà de les limitacions i la linealitat del seu llenguatge musical (i líric).
Recinte amb distàncies i mascaretes, a 890 assistents per bolo (segons The Project) que es van passar hora i mitja aixecant-se i asseientse, seguint els compassos d’aquest cançoner descaradament decantat cap al costat lúdic de la vida i amb vista a aquell país tropical al qual un dia va cantar el brasiler Jorge Ben Jor. Van marcar la pauta els temes d’aquest disc, Tropical Jesus, que Sadness va treure el juny passat, dominats per una rítmica afrocaribenya i distingits pels pulcres puntejos de guitarra de Jordi Bastida (Trau, Els Pets, Ramon Mirabet), en la línia d’aquest pop de sanefes exòtiques que van encunyar Vampire Weekend, si bé en una versió més amable i festivalera.
El material nou va causar estralls a la pista amb peces com Me desamaste, Todo estaba bien o Isla Morenita, convidant a «perrear asseguts» al so màgic d’un Sadness de veu desvalguda i ukelele. Un encantador de serps que ens anava embolicant a la seva teranyina de fantasia. «Cae la noche y sigues en biquini / mirando cómo bajan las estrellas», va cantar el poeta a Chocolate y nata. Imatges a la pantalla de platges de catàleg turístic, amb oceans turquesa com retocats per Photoshop, i estrofes
Exposició del tema, desenvolupament i reexposició o recapitulació. Amb aquesta estructura –a la qual es poden afegir una introducció i una coda– la forma sonata va arribar per quedar-se a principis del classicisme, i va arribar a la cúspide en l’obra de Haydn i Mozart, artífexs que aquesta solució formal creés escola. Aplicada sobretot al primer moviment d’obres de cambra i simfòniques, la temporada de l’OBC va acollir un programa amb tres exemples paradigmàtics que s’endinsen en la consolidació de la forma amb obres, per descomptat, de Mozart i Haydn, però també d’un dels autors catalans més respectat a finals del segle XVIII, Carles Baguer, compositor i organista de la Catedral de Barcelona. Va ser la seva breu Simfonia Núm. 12 en Mi b (1790) la que va obrir el foc comptant amb una OBC de dimensions cambrístiques (no arribava als 30 músics). Els quatre moviments mostren certa puresa formal, i l’Al·legro con brio, sense introducció, però amb la seva exposició, un mínim desenvolupament i una recapitulació gairebé abrupta, sorprèn pel seu aire vienès i per la seva concisió. L’Andante d’accent marcial, ben defensat pel concertino, precedeix un Minuetto de fàcil escolta però que hagués requerit més assajos per aconseguir netedat a la corda aguda.
Posteriorment l’OBC va recuperar la Simfonia riques en factor cursi, també a les repesques d’assoliments passats: «Eres mi fruta favorita / Te rompes en mi boca, me llenas de pepitas»; «no he visto en el espacio algo que me guste tanto como tú». A joc amb aquesta sensibilitat, el guitarrista Marc Sospedra va aturar la sessió per demanar matrimoni a la seva nòvia, que va pujar a escena per respondre amb un llarg i corejat petó emmarcat per les notes de la marxa nupcial.
Món feliç i en assolellada harmonia, el de Carlos Sadness, amb retòrica reiterativa i excés de dolç, però de gratificació immediata a través d’aquest cançoner assentat en enginyoses trames rítmiques prestades de Colòmbia, Cuba o Jamaica. Els concerts d’aquests dies continuen sent diferents, amb aquest aire de càpsula de resistència i l’actitud d’anar tots a una: «Gràcies per la paciència, ho hem aconseguit», va remarcar ell fent notar l’anormalitat i fonent-se amb els desitjos del públic. Cançons com Aloha (apetitosa cita amb Bomba Estéreo) no revolucionaran la història de la música, però van subministrar una mica d’alleujament una tarda de dissabte de l’era Covid-19.
nNúm. 31 en Re, París, KV 297 (1778) de Mozart, una joia que en només tres moviments – segons el gust parisenc, sense el germànic Minuetto– escala per la forma sense complexos, molt evident en l’Al·legro assai del començament, ara amb una OBC més equipada, amb més bronzes i fustes fins a arribar als 38 intèrprets. L’acció de conjunt va millorar i fins i tot es va aconseguir un fraseig convincent, amb un elegant moviment lent, però l’accidentat Finale va lluir passatges molt poc polits, sent el més inestable de la nit.
Per al final es va deixar Haydn i la seva Simfonia Núm. 101 en Re, El rellotge, (1793), l’Adagio-presto inicial de la qual mostra una forma sonata amb introducció lenta abans de l’exposició i desenvolupament dels dos temes principals. L’Andante, el ritme del qual recorda el tic-tac del rellotge –d’aquí el seu sobrenom–, va ser interpretat amb absoluta precisió per una OBC, ara sí, molt atenta i concentrada. L’obra sí que compta amb el quart moviment, un Allegretto tan extens com deliciós, un tempo en minuet clarament dancístic que molts compositors canviaran més tard per un Scherzo, bastant més lliure i menys formal.
Amb una gran aportació de solistes com la travessera, davant un polit Jan Willem de Vriend des del podi, aquesta versió reduïda de l’OBC es va moure sense sobresalts per unes obres que van conquerir el públic de l’Auditori, que va aplaudir amb carinyo al conjunt.
n