La Copa de Koeman
Amb una exhibició espectacular, el Barça es va retrobar amb l’èxit a Sevilla. Va guanyar la Copa, el torneig menys important, però ple d’enorme valor. Arriba després de dos anys de sequera en un club que vivia una crisi sense fi, encadenant desastres. I a
Va esperar pacient. Joan Laporta no tenia pressa. El president va esperar el moment oportú per acostar-se a l’exultant i feliç Ronald Koeman que observava alleujat sobre la gespa de La Cartuja el desenllaç de l’obra que ha construït amb cura durant vuit interminables mesos. Laporta va arribar i li va deixar anar un carinyós petó, a més de murmurar-li alguna cosa a l’orella dreta. Després, en públic, el dirigent no va ser tan contundent sobre el futur del tècnic, arquitecte de la reconstrucció del Barça.
Laporta té la preocupació que Messi trobi arguments per enviar el burofax que va divulgar l’agost passat a la paperera i senti que no només hi ha futur al Camp Nou sinó també present, just ara quan està a punt de complir els 34 anys i s’enfronta a una decisió vital. Primer Leo, únic amo del seu destí, pensa Laporta; després, Ronald, a qui queda un any de contracte.
Pragmàtic i flexible
A Koeman, que ha tingut tres presidents en vuit mesos (Bartomeu el va fitxar l’agost després del 2-8 de Lisboa, va conviure amb Tusquets, el de la Comissió Gestora d’octubre a març, i ara té de cap Laporta), li va tocar aguantar el club al mig d’un erm. Va sostenir el tinglado en un delicat procés de reconstrucció que ha acabat desembocant en la conquesta de la Copa del Rei, el menor dels títols.
El menor i el més valuós, alhora, en èpoques de misèria i profunda depressió europea on allò de Roma 2018 va semblar greu, però no va arribar al to dramàtic d’Anfield 2019 ni va ser tan vergonyosament ridícul com Lisboa 2020, resum de la decadència, sense oblidar la caiguda de París 2021. «Ha tornat l’alegria», va proclamar un orgullós Laporta, després de cantar feliç al vestuari de La Cartuja, abraçant-se sense parar a tots els jugadors i, en especial, Messi. Tant a la llotja, abans que l’estrella recollís la seva primera Copa del Rei amb el braçalet de capità, com en el vestidor sevillà. Lluny ja tots dos de la devastadora ruïna que va recollir Koeman després del 2-8. Li va costar quatre mesos treure Leo del dol esportiu que li va originar el burofax, cansat com estava que Bartomeu l’enganyés.
El tècnic va connectar amb Messi, a que va mirar als ulls i li va dir les coses clares des del primer moment en què es van reunir a la casa de l’astre a Castelldefels. Koeman va donar després mostres del seu pragmatisme i flexibilitat tàctica (va arraconar el 4-2-3-1, el seu inicial llibre de capçalera, va explorar el 4-3-3 i es va assentar en el 3-5-2, tan contracultural i injuriat en l’univers Barça com efectiu), va obrir la porta de la Masia de bat a bat, fugint del populisme, i va saber harmonitzar les diferents ànimes que convivien al vestuari de la ciutat esportiva de Sant Joan Despí. Va recuperar vaques sagrades com Busquets i Jordi Alba, apel·lant al compromís de Piqué, malgrat que va patir dues greus lesions al genoll que l’han tingut més temps a la infermeria que a la gespa, i l’equip es va tornar a entrenar. La plantilla tenia cames i energia per aguantar pròrrogues perquè s’havia recobrat la necessària rutina del treball diari.
Va topar amb els grans, el gran defecte del Barça de Koeman, però va trobar la rebel·lia adequada per sobreviure en una Copa on es va agafar a l’últim fil de vida (Granada i Sevilla van ser actes de fe) abans de firmar una final perfecta en què les tres ànimes (veterans que estan de sortida, joves com Pedri que fan somriure Messi i fitxatges, amb De Jong, el jugador total, símbol del canvi) es van fusionar en una nit rodona. La Copa avala el treball de Koeman, obligat a reconnectar un Barça en procés de descomposició, i dona temps a Laporta. Temps per articular el seu projecte esportiu, que encara no ha presentat malgrat que Mateo Alemany ja exerceix com a director de futbol –és ell qui es reuneix amb Koeman– i s’espera encara l’arribada de Jordi Cruyff, futur secretari tècnic. No és Laporta tan radical com al bàsquet, on va fer fora aquesta setmana al mànager Nacho Rodríguez i va col·locar la Bomba Navarro. Ni vol Laporta ser impulsiu «en la primera d’una nova era», com es llegia a la samarreta dels campions de Copa.
n