La banca afronta el seu ajust més gran en vuit anys amb més de 17.000 sortides
> Les entitats de dipòsit han destruït més de 97.000 llocs de treball des del 2008 > La baixa rendibilitat i la digitalització empenyen a noves retallades
No hi ha cap prova que la banca és un sector en reconversió sense fi en vista de les seves xifres d’ocupació des de fa 12 anys i les seves ombrívoles perspectives laborals per als següents. Les entitats de dipòsit espanyoles van retallar 94.016 llocs de treball des del màxim històric de plantilla a què van arribar el 2008 com a cop de cua de la bombolla immobiliària fins al tancament del 2019, segons les últimes xifres oficials del Banc d’Espanya. És a dir, que van tancar el període amb 176.839 empleats, un 34,7% menys que a l’inici de l’anterior crisi i el vuitè mínim consecutiu des que l’organisme públic el va començar a mesurar el 1981.
Del 2020 no hi ha xifres oficials, però els 12 bancs més grans (Santander, BBVA, CaixaBank, Bankia, Sabadell, Bankinter, Unicaja, Liberbank, Abanca, Ibercaja, KutxaBank i Cajamar, que suposen el 90% de l’ús del sector a Espanya) van reduir les seves plantilles en uns altres 2.988 treballadors. A falta de confirmar quin ajustament van aplicar la resta d’entitats, podria tractar-se de la menor reducció anual des que es va iniciar la retallada el 2008.
La dada, amb tot, pot resultar enganyosa. La banca va limitar les sortides el 2020 principalment per la mala imatge que li hauria donat en plena pandèmia abocar-se a fer eros. Però això ha provocat que ara prepari, només amb les operacions ja en marxa, una retallada de més de 17.000 treballadors per 270.855 executar-la entre aquest exercici i principis del pròxim, nivell només superat el 2013, el pitjor any fins ara per a l’ocupació bancària (18.398 sortides).
Santander (3.572), Sabadell (1.800) i Ibercaja (750) ja han pactat ajustaments amb els representants dels seus treballadors, i s’hi sumen els que preparen CaixaBank després d’absorbir Bankia (demà comunicarà les seves intencions, però se n’esperen entre 7.000 i 8.000), BBVA (els analistes n’auguren 3.000, però els sindicats temen que pugui plantejar-ne més) i la fusió d’Unicaja i Liberbank (se’n preveuen entre 1.000 i 2.000). Si es compleixen les previsions més pessimistes, podrien superar-se les 19.000 sortides, i això a falta de sumar les de la resta de bancs.
Tempesta perfecta
¿A què es deu aquest ajustament sense fi? La resposta es troba en una tempesta perfecta de factors conjunturals i estructurals. Entre els primers es compten l’anterior crisi amb la seva dura digestió dels excessos de la bombolla immobiliària; els posteriors tipus negatius del Banc Central Europeu, bons per reactivar l’economia de l’euro però penalitzadors per a la rendibilitat del sector; i l’actual crisi del coronavirus, que provocarà una alça de la morositat i les consegüents pèrdues. El mar de fons també és inquietant per als treballadors: l’ús més elevat dels canals digitals fa que els clients cada vegada visitin menys les sucursals, cosa que n’aboca moltes al tancament (51% des del màxim del 2008) en un procés que ningú sap quan acabarà.
«La banca s’enfronta a un còctel explosiu que té com a conseqüència la baixa rendibilitat: tipus d’interès pel terra, pressió de la regulació que suposa un cost, competència no bancària –banca a l’ombra i bigtech–, etcètera. I el 2020 s’hi afegeix l’impacte de la Covid-19, que ha portat números vermells al compte de resultats. Com que els tipus continuaran baixos molt temps i la competència de les tecnològiques és una amenaça, s’ha de millorar l’eficiència, reduint costos i apostant per la digitalització. No hi ha més remei que continuar tancant oficines i alleugerint les plantilles. Més de la meitat de les despeses d’explotació són de personal, per la qual cosa per reduir-los la plantilla s’ha d’ajustar. L’impuls que ha rebut la banca online durant la pandèmia permet accelerar l’ajustament d’oficines», al·lega Joaquín Maudos, catedràtic d’anàlisi econòmica de la Universitat de València i director adjunt d’investigació de l’Ivie.
Des del sector s’apunta en la mateixa línia. «L’aprimament de les estructures comercials és un fenomen estès per tot Europa, el qual a Espanya es va intensificar durant els anys de crisi, especialment per la desaparició de moltes caixes d’estalvis. En l’actualitat, l’estructura comercial del sector bancari reflecteix, igual com altres sectors econòmics, la digitalització creixent de la societat i l’evolució en les preferències dels seus clients a l’hora de relacionar-se amb la seva entitat. Segons les últimes enquestes, més del 60% dels clients són ja digitals. La reestructuració del sector –reptes de la rendibilitat, competència i solidesa– comporta la necessitat de ser eficients per continuar oferint el millor servei i impulsar el desenvolupament econòmic», diu José Luis Martínez Campuzano, portaveu de la patronal bancària AEB.
Justificat o no, la retallada passa factura als empleats. «Les plantilles han quedat molt tocades de la crisi financera. Els desnonaments o les preferents van afectar molt l’ànim. En alguns dels últims processos de retallades, ens ha sorprès fins i tot la sortida voluntària de
«No s’està donant més servei, sinó que cada vegada hi ha més exclosos del sistema financer», afirmen des de CCOO
gent jove. Hi ha persones a les quals no els compensa treballar al sector en aquestes condicions i, amb la pandèmia, n’hi pot haver encara més», apunta José María Martínez, secretari general de la federació de serveis de CCOO.
La reducció neta de 94.016 treballadors entre 2008 i 2019, segons un estudi de la federació, es va deure a la sortida de més de 120.000 persones i a la contractació de 26.000 joves. «No hi ha renovació generacional perquè la reducció del nombre d’entitats per les fusions ha limitat els centres de contractació bàsicament a tres: Santander, BBVA i CaixaBank», exposa Martínez, que adverteix que la conseqüència de tot això és que «no s’està donant més servei a la gent, sinó que cada vegada hi ha més gent exclosa del sistema financer».
n