Quan els llibres no hi caben
Lector de fons i galerista, Álvaro Albericio repassa la seva trajectòria lectora sempre a l’ombra de Documenta, la llibreria que va modernitzar el sector.
Entra a Documenta com qui visita la casa del seu millor amic. Álvaro Albericio ha viscut sempre a l’ombra de la llibreria. Quan tenia 20 anys a la Barcelona efervescent i dels setanta, recorda, es van obrir dos centres culturals que van imantar els nous temps democràtics: el Teatre Lliure i la Documenta de Cardenal Casañas. Estudiant de magisteri, la vida del barri –Zeleste o la Rambla– llavors empenyia fort. En els 80, Albericio va trobar la seva vocació com a galerista d’art i va obrir Art Petritxol davant la Sala Parés. «Les tardes que no tenia clientela me n’anava a Documenta i sempre acabava comprant. Allà em vaig fidelitzar». Després sala i llibreria van córrer vides paral·leles. El turisme i els lloguers prohibitius les van obligar a totes dues a traslladarse a l’Eixample. «Durant anys, el meu llibreter de capçalera va ser Josep Cots, però he de reconèixer, i no ho tenia fàcil, que Eric del Arco, el seu successor, em té molt content».
No només un passatemps
Portant la memòria encara més enrere, es contempla als 12 o 13 anys llegint Enid Blyton davant el seu pare que acabava d’entrar a la seva habitació: «Alvarito, em va dir. El meu pare era un aragonès lletraferit i quan em deia Alvarito és que alguna cosa anava malament. Jo a la
teva edat llegia Pío Baroja. Allà vaig tenir consciència que llegir no és només un passatemps, que també, sinó una cosa molt més important. Més tard, la primera obra que em va impactar va ser El llop estepari de Herman Hesse».
La pandèmia no ha canviat, més aviat ha intensificat, els hàbits d’aquest home que dedica les seves tardes a llegir llibres d’art i especialment biografies, envoltat dels cartells de cine realitzats pel seu pare, artista gràfic. «Fa 10 anys que vaig abandonar la novel·la. Em vaig desprendre de més de 1.200 títols perquè ja no m’hi cabien a casa». D’aquella crema es van salvar l’edició espanyola de Cien años de soledad, l’Adiós
Volodia de Simone Signoret o Nada de Carmen Laforet –novel·les que formen part de la meva història»–, tres títols dels gairebé 2.000 que avui formen la seva selecta biblioteca. n