Clamor contra la Superlliga

La Comissió Europea i diversos governs, entre ells l’espanyol, rebutgen el pla de la nova competició. Reial Madrid, Manchester City i Chelsea podrien quedar fora de l’actual Champions League

El món està a punt de presenciar un partit de futbol sense pilota. No se sap quant durarà, potser són 90 dies o 900, així que s’anuncia un esdeveniment molest i lleig, purament polític, amb l’esport per excusa. L’anunci de la creació de la Superlliga ha provocat una convulsió perquè suposa una ruptura del que és el marc mental de l’esport pel que fa al valor que tenen les victòries i les conseqüències que desencadenen les derrotes.

L’invent de la Superlliga consisteix en la creació d’una competició que impulsen 12 clubs europeus que disputaran juntament amb tres equips amb els quals han parlat i que sembla que es facin enrere –només sembla– i cinc convidats més. D’invent res. Als Estats Units, on han parat l’orella al sentir el soroll, funcionen amb Lligues tancades, sense ascensos ni descensos. Esport professional que és pur entreteniment.

Dissidents i separatistes

Entre aquests 12 clubs de futbol a qui ja diuen dissidents, separatistes, sediciosos –¿els sona?- hi ha el FC Barcelona, el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid, sis anglesos i tres italians. Els tres que no han firmat el document són els alemanys Bayern Munic i Borussia

Dortmund i el francès París SaintGermain. Els 20 participants jugarien una lligueta i unes eliminatòries fins a acabar en una final per coronar el campió.

Res de nou. Res original. ¿Quin és el problema? Que funcionaran al marge de les institucions (Lligues professionals i federacions, agrupades al seu torn en la UEFA i en la FIFA), agrupats com a empresa. Els diners que guanyaran, que és el veritable motor de la ruptura –o anunci de ruptura– procedeix dels EUA (la financera JP Morgan Chase) i dels espònsors que hi entreveuen un gran negoci. Com tots. Fins i tot els organismes oficials, que temen perdre la principal font de beneficis que controlen i decideixen com repartir.

Amenaça d’expulsió

El partit, pel soroll que se sent, ha començat. En el fons, és un duel entre multimilionaris i supermilionaris lluitant per centenars de milions. A una banda hi ha els millors (els clubs, estrelles com Messi, Cristiano, De Bruyne, Ibrahimovic...) i a l’altra hi ha la resta. Un equip el presideix Florentino Pérez, president del Reial Madrid i cap de la dissidència, i l’altre, Aleksander Ceferin, el de la UEFA, que ahir presentava la reforma del Champions League a partir del 2024 per donar més diners als rics, i es va trobar que els rics anunciaven que passaven d’ell.

«És una escopinada a la cara de tots els amants del futbol», va clamar el dirigent eslovè. El danès Jesper Moller, membre del Comitè Executiu, va dir a una ràdio danesa: «Els 12 clubs han d’anar-se’n, i espero que això passi divendres. Hi haurà una reunió extraordinària del comitè. Allà tinc l’expectativa que els 12 clubs siguin eliminats».

A l’estadi, obert, immens, hi assistiran éssers que no distingeixen una pilota d’un meló i polítics que saben més de pilotes de goma que de cuir. La demagògia ja acampa per les grades, fomentant la cridòria d’un camp real. Per exemple: Boris Johnson, el primer ministre britànic, després de lamentar que s’havia produït «un cop al cor» del futbol anglès, ahir va garantir: «Faré tot el possible per bloquejar la participació» dels sis equips anglesos.

Sense seleccions

I, com si es tractés d’un partit amb futbolistes de veritat, es veuran jugades. Cap de pròpia de Messi, cap de les que firmaria Cristiano, cap amb el segell de De Bruyne. Hi haurà joc subterrani, negociacions secretes i concessions inconfessables i pressions. Com l’amenaça que els jugadors dels clubs implicats tindrien prohibit jugar amb les seves seleccions.

Ells no es mullaran. La immensa majoria s’escudarà en el que digui el cap. I algun que es va posicionar va sentir més aclamacions que xiulets. Ander Herrera, futbolista del PSG, ex del Manchester United, va voler parlar del seu amor «pel futbol dels aficionats, del somni de veure l’equip del meu cor competir contra els més grans» alertant del fet que «els rics robin el que el poble va crear», com si el qatarià Nasser al-Khelaïfi, el president del PSG, fos un benefactor social o els amos del United, nord-americans, fossin activistes solidaris.

El partit acabarà en empat. Hi haurà un acord en què tots es donaran per vencedors, mai per vençuts.