La vacuna dels clubs rics

Una Lliga europea amb els millors clubs d’Europa enfrontant-se amb regularitat és una fantasia larvada durant anys. Sorgida del menyspreu o avorriment de rebre clubs menors els caps de setmana, un europeisme futbolístic ha anat expressant-se amb el desig d’una competició continental fluida, en què els derbis del passat donin pas a altres de més rutilants.

¿Qui no prefereix posar-se davant la pantalla a veure un Bayern-PSG com el de la setmana passada a un Getafe-Madrid com el de diumenge? Per descomptat, l’aficionat imagina festes com aquesta de forma habitual, de joc i emoció màximes amb estrelles magnes en les alineacions.

Tanmateix, tots sabem que la Superlliga europea sorgeix i s’accelera per motivacions econòmiques. Els clubs rics s’han buscat la seva vacuna en aquests temps de pressupostos escanyats amb un anunci de matinada. La Superlliga, amb els seus centenars de milions, permetrà la recuperació econòmica de forma ràpida dels clubs grans. No busquen cap altra cosa. És una injecció d’immunitat davant l’aclaparadora crisi de l’últim any i mig.

Es parla amb raó de revolució al món del futbol. També es parla de guerra. Hi ha un negoci voluminós que canvia de mans. S’hi han posicionat en contra, i de manera vehement, diversos Governs, i la UEFA i la FIFA, entitats que no són gens innocents; veuen com els estan buidant la cartera davant els seus propis nassos i per això les seves amenaces bíbliques. Però són amenaces amb pistoles d’aigua. Ningú es creu un Mundial sense els futbolistes dels grans clubs europeus, que és un dels crits pronunciats a l’aire. Ni una Lliga sense el Barça o el Madrid, com gesticula Javier Tebas.

Perd un cert romanticisme . La Superlliga de 20 equips, amb només cinc convidats, exclou un munt de clubs amb llarga tradició a la Copa d’Europa. El futbol, com al món en què vivim, ampliarà com mai abans les diferències entre rics i pobres. Uns es vacunen i els altres no. El futbol, com la vida, és així.