El lloc del periodisme

Ja fa un temps algú em va preguntar quin lloc hauria d’ocupar el periodisme respecte al poder. Frontal, aquesta va ser la meva resposta. Pensava abans i penso ara que el nostre lloc és aquest i no un altre, tot i que la nostra història més recent ens situa al costat dels poderosos massa vegades o, el que és pitjor, darrere d’ells, atents a qualsevol engruna de poder sobrant que puguin regalar-nos. No tots, no sempre, però sí molts i sí des de fa massa.

No sé en quin moment ens vam creure que no qüestionar el poder polític no ens passaria factura, però és evident que ho ha fet i que ens hem buscat la descreença de la societat, a la qual ens devem, tot i que això també ho hàgim oblidat. No tots, no sempre... ja saben. Hem canviat preguntes per silencis còmplices en uns casos i per un activisme polític descarat en els altres, i a ningú se li escapa que darrere d’aquest abandó de funcions periodístiques hi ha moltes promeses, sí, i molts deutes heretats els interessos dels quals també es paguen amb silencis.

Així és com el periodisme ha fet el trànsit cap al clientelisme, intercanviant els seus rols naturals: el polític ja no tem el periodista, ara és el periodista el que tem incomodar el polític. Un acord tàcit de no agressió d’obligat compliment. Així hem normalitzat que els periodistes sopin amb polítics o es reuneixin d’amagat en situacions opaques. Ens sembla una evolució lògica i natural que els que avui són periodistes demà tinguin un escó i hem acceptat en els mitjans els «periodistes de carnet», que consulten l’argumentari del seu partit de capçalera abans d’escriure un article o anar a una tertúlia. No tots, no sempre...

El bon periodisme hi és, que ningú els faci dubtar de la seva existència; en aquest es refugien tots els que han entès que aquest ofici sí que es constitueix com el quart poder, però en contraposició als altres, no en connivència. Són els i les periodistes que se situen sempre al davant.

n