Esperma palestí
Un dels premis del World Press Photo ha anat a parar al treball Habibi, un reportatge del fotògraf italià Antonio Faccilongo, que documenta una història fascinant de la Franja de Gaza, «per mostrar la preservació de la dignitat humana de les famílies palestines». Es tracta d’una situació esperpèntica, dramàtica, feridora, provocada per les restriccions que les autoritats israelianes imposen al més d’un miler de presoners que pateixen condemnes de llarga durada.
Com que no poden mantenir contactes íntims amb les seves dones, però sí esporàdiques trobades de deu minuts amb els seus fills, aprofiten aquests instants brevíssims per fer contraban d’esperma. Així mateix. Introdueixen mostres en bolígrafs o en tauletes de xocolata i aconsegueixen que la seva parella quedi embarassada. Amb aquest procediment rupestre, una solució desesperada, han nascut 96 nadons. L’últim es diu Mujahid, el primer fill d’una nova família. Faccilongo ens ensenya els objectes que subverteixen el rigor de la presó, però també el perfil d’un futur, les maternitats, els fills que han nascut, els seus jocs, l’absència del pare. L’amor («Habibi» vol dir «amor meu») contra la foscor.
n«Mostrem al món que això és la zona zero per a la recuperació», va dir amb to encoratjador l’organitzador del Mobile sobre Barcelona. Les seves paraules anaven dirigides a les autoritats de la ciutat, Catalunya i Espanya, al congrés Barcelona React. Quatre dies de debat centrats en la recuperació econòmica. La pandèmia ha afegit lluites a una ciutat que mai ha deixat de ser camp de batalla. A més de la pobresa aguditzada i els reptes de qualsevol gran urbs al segle XXI, s’hi suma la tensió entre certa idea de Barcelona i certa concepció de Catalunya. La pugna no és nova, les reticències del Pujol president a la ciutat olímpica de Maragall són l’exemple més revelador del duel.
La realitat no sempre atén els relats. El «Sí que es pot» que va ressonar a la plaça Sant Jaume amb la primera victòria d’Ada Colau (2015) no va agradar als qui treballaven per estendre l’èpica del procés. Però Catalunya només s’empetiteix quan Barcelona perd poder. Desgastar la ciutat és automutilar-se.
La confrontació de relats no pot impregnar les relacions polítiques fins a la paràlisi. La «zona zero de la recuperació» és un bon lema per unir esforços.
n