La timorata UE i l’octogenari valent
Biden sí que ha tingut prou valentia com per agafar el paradigma per les banyes i retorçar-lo 180 graus
Quan ningú pensava que seria possible, Biden ha fet un gir de timó als postulats neoliberals embussats en les nostres societats des dels temps de Reagan i Thatcher. Ni Obama, als EUA, ni altres líders globals han tingut prou valentia com per agafar el paradigma per les banyes i retorçar-lo 180º. Els cent primers dies del seu mandat han posat tot el gremi d’economistes, amb els seus models i mercats, potes enlaire. Lluny de les polítiques fiscals i monetàries que havien dominat l’escena fins ara, el nou president nordamericà ha començat a insuflar diners i liquiditat al sistema sota premisses neokeynesianes de més despesa, millors resultats.
I sembla sorprenent que ningú el veiés venir quan el Pla Biden estava perfectament indicat als seus documents de campanya. Concretament en aquell titulat El Pla de Biden per invertir en la competitivitat de la classe mitjana, on es feia un desglossament detallat del que s’està ara engegant. Inversions sense precedents en les infraestructures amb l’objectiu de reduir els gasos amb efecte d’hivernacle, l’impuls de ciutats intel·ligents, l’ampliació del crèdit fiscal per a nous mercats de recolzament a les pimes; la revitalització de la indústria i la producció a tot el territori, i a través d’aquestes eines combatre la desigualtat i la pobresa i reforçar la salut i l’educació. Una fórmula que, malgrat la seva senzillesa, no havia calat des del final de la Guerra Freda, ni als Estats Units ni a la UE, per un terror incontrolable al que poguessin respondre els mercats. Per això ningú s’havia atrevit a aquest canvi, precisament perquè ningú va pensar que seria possible ferho sense enfadar l’enorme mercat de l’economia finançaritzada i volàtil. I quan des d’algun col·lectiu minoritari es proposava, la resposta sempre era el menyspreu.
El fet que hagi sigut Biden i no un revolucionari Sanders el que estigui impulsant una ruptura d’aquest calat amb el neoliberalisme és, potser, el que més està sorprenent al món. Un tipus que pertany a l’elit política nordamericana des de la crisi del petroli del 73, que ha sigut vicepresident d’un Obama conservador en les seves actuacions polítiques alhora que gran orador, i que va guanyar les últimes eleccions presidencials per ser el mal menor del país, resulta que en menys d’un quadrimestre ha començat a marcar el pas a les democràcies occidentals.
En un moment de paralització de l’economia, amb una sindèmia que arrasa el món, són diverses les anàlisis que recolzen aquesta decisió. L’evidència de la necessitat de recuperació del paper de l’Estat, no només com a regulador, sinó com a defensor del públic, com a combatent de la desigualtat i com a eix vertebrador del multilateralisme per arribar a objectius globals. Però a més d’un diagnòstic, és imprescindible el coratge per prendre decisions, i els EUA vaja si ho ha fet i de manera clara i decidida.
Mentrestant, la UE contínua amb els seus problemes de sempre. Absència d’estratègia clara, lluites de poder interinstitucionals sobre qui mana més o una lentitud burocràtica desesperant són alguns d’aquests problemes. Per sort, en aquesta crisi hem presenciat un raig de lucidesa. Sens dubte, s’està recorrent el camí adequat, no obstant, ni els temps ni els recursos es corresponen amb les urgències. Potser és aquesta la raó per la qual l’actual UE no aconsegueix situar-se en les posicions de lideratge global a què aspira. Potser és aquesta la raó per la qual els EUA i la Xina la utilitzen com el seu terreny de joc estratègic. Potser.
Tot i que aquesta vegada s’ha vist un raig de lucidesa, la UE segueix amb els seus problemes: sense estratègia clara, lluites de poder i lentitud desesperant
Pn