Un brindis per l’Oscar internacional
Malgrat tenir detractors, la danesa Otra ronda ha sabut connectar amb un ampli espectre de públic. Els quatre títols amb què competeix, incloent Quo Vadis, Aida?, tenen un abast menor, tant pel tipus de propostes com pel desconeixement dels seus directors. En això, el díscol Thomas Vinterberg juga amb avantatge.
REPERCUSSIÓ INTERNACIONAL Amb l’excepció de Quo Vadis, Aida?, la producció de Bòsnia i Hercegovina que arribarà a les nostres sales la primera setmana de maig, cap dels altres films nominats a l’Oscar en la categoria de millor pel·lícula internacional ha tingut la repercussió de la firmada per Vinterberg. Per èxit comercial, ja que Otra ronda està funcionant molt bé en els cines, i per premis: els seus quatre protagonistes van guanyar la Concha de Plata compartida a la millor actuació masculina al festival de Sant Sebastià –i ho van celebrar telemàticament brindant des d’un bar a la gala de clausura del certamen–, el film va triomfar en els Premis del Cine Europeu arrasant amb els guardons de millor pel·lícula, direcció, guió i actor (Mads Mikkelsen, aquesta vegada en solitari) i és una de les nominades en la categoria de pel·lícula de parla no anglesa als Globus d’Or i els BAFTA.
MADS MIKKELSEN, UN VALOR SEGUR
Mads Mikkelsen és el nou Jack Palance. La definició és del crític Jordi Batlle, i resulta molt encertada. El seu rostre angulós, la seva mirada penetrant, el seu tarannà impertorbable, la seva capacitat per ser heroi i malvat, secundari i protagonista. Pot ser el més perfecte dels brivalls, sense estridències, petri i contingut, com a Chaos walking, una fantasia futurista de pròxima estrena, o un guerrer atàvic com el que va lluir a les ordres d’un altre dels seus amics danesos, Nicolas Winding Refn, a Walhalla rising.A Otra ronda mostra tots les seves vessants, de la més dura a la més fràgil. És un dels rostres masculins de moda en el cine europeu i la seva presència fa guanyar adeptes a la causa d’Otra ronda, perquè no és tan fàcil interpretar bé, de manera creïble i pròxima, un personatge que decideix convertir l’alcohol en la sortida positiva a totes les crisis en les quals es veu immers.
Uns quants anys enrere, Mikkelsen era un actor més o menys conegut, però de cap manera algú que arrossegués legions de seguidors a una sala cinematogràfica. Després de ser Hannibal Lecter en una sèrie de televisió o el brivall sàdic a qui s’enfronta James Bond a Skyfall, la seva cotització i popularitat van pujar uns quants enters: res bo per a un bon actor europeu com fer alguna cosa decent a Hollywood i els seus voltants, en anglès abans que en qualsevol altra llengua.
Però on ha lluït les seves millors gales és amb Vinterberg, un cineasta que també ha passat de la rebel·lia iconoclàstica com a bandera –recordin els temps de Festen (Celebració) i la creació del Dogma 95– a un cine que busca aquest equilibri tan difícil entre l’entreteniment i la reflexió, el soroll i la fúria.
Otra ronda és d’aquestes pel·lícules que cauen simpàtiques malgrat que presenta situacions i personatges, si no antipàtics, sí bastant allunyats del que entenem per gratificants. I això és alguna cosa també que cal tenir en compte.
L’ALCOHOL,SENSE FALSA MORAL En general, el cine ha presentat el tema de l’alcohol amb drames molt intensos. Otra ronda li dona una altra visió. No és una apologia alcohòlica, però sí que planteja de manera bastant realista la relació de l’ésser humà amb les begudes d’alta graduació. Els protagonistes són professors, així que tampoc es tracta d’una disquisició entorn dels valors estimulants o autodestructius que el vi, el whisky o l’absenta procuren en l’artista torturat. El seu acostament és raonable, gens timorat. No és un pamflet contra la beguda ni una reivindicació de la taxa d’alcohol al cos. Pocs films l’han tractat des d’aquesta perspectiva, així que per aquí Vinterberg té una cosa guanyada en una carrera a l’Oscar marcada per reivindicacions de gènere, racials i altres qüestions ètiques.
L’AUGE DANÈS
Hi va haver un temps no tan llunyà que molava el cine iranià. I després les cinematografies asiàtiques, encapçalades per Bong Joon-ho – l’últim guanyador de l’Oscar a la pel·lícula internacional amb Paràsits– o Wong Kar-wai. També va tocar reivindicar-se al cine romanès després de l’èxit de 4 meses, 3 semanas, 2 días. Però si hi ha una cinematografia que ha crescut exponencialment en els últims anys, aquesta és la danesa. Dels altres universos nòrdics, el cine islandès ha donat algunes petites joies, i a Finlàndia continua infatigable Aki Kaurismäki, tot i que cada vegada rodi menys. Però a Dinamarca, bressol de Carl Theodor Dreyer, Von Trier i Vinterberg estan més que instaurats, i l’altre enfant terrible, Nicolas Winding Refn, ha seguit en la seva línia provocativa amb pel·lícules i sèries de televisió de gran abast. Tots han fet el salt al cine anglosaxó o amb actors internacionals (Drive, Melancolia, La casa de Jack, Lejos del mundanal ruido) i aquest seria un bon Oscar per referendar-lo.
Mikkelsen és un dels rostres masculins de moda del cine europeu No és un pamflet contra la beguda ni una reivindicació de la taxa d’alcohol al cos
n