¿Què s’espera de Pere Aragonès?
JxCat ha d’actuar amb el patriotisme de què presumeix i respondre amb la mateixa nitidesa que ERC el 2017
L’independentisme trigaria a refer-se del fracàs si Pere Aragonès no fos investit president. El comportament de Junts per Catalunya apareix com un monument al tactic isme interessat (i irresponsable), abonats a les ziga-zagues entre anar desfullant la margarida sobre la presència o no en un Executiu independentista i una nova convocatòria electoral.
En aquest darrer cas, els independentistes no tornarien a gaudir d’una correlació de forces igual perquè la indignació dels seus votants esdevindria deserció a les urnes. De la mateixa manera que allunyaria encara més l’electorat no independentista perquè l’anomalia en què vivim reclama diligència en la resolució dels dèficits. I no pas demora.
Com que bona part del mal ja està fet, bandejar-ne un de major amb una nova convocatòria electoral esdevé fonamental, raó per la qual és evident que el rol de l’independentisme pragmàtic que ha assumit Pere Aragonès l’ha d’obligar a insistir en la necessitat que Junts per Catalunya actuï amb el patriotisme de què presumeixen i responguin amb la mateixa nitidesa amb què el republicanisme els atorgà la investidura el desembre de 2017 i assumí conselleries de gran envergadura sota
Quim Torra.
La judicialització del procés ha comportat que Pere Aragonès esdevingui president de Catalunya. Ni estava previst ni, ben segur, ell mai no s’ho hauria pensat. No hi fa res, benvingut! Els temps actuals no reclamen que els governs esdevinguin productors d’ideologia, tan necessària altrament a la presidència de l’hora d’acomboiar els fulls de ruta. Aquest rol, imprescindible per a l’èxit de les esquerres, correspondrà als partits polítics aglutinadors de ciutadans que comparteixen uns ideals concrets. Per això, serà fonamental per a Esquerra que Oriol Junqueras en els propers anys n’esdevingui el seu Xabier Arzalluz. Les formes de vida actual, encapsulades en el món digital global, tendeixen a convertir en fràgils les adhesions emocionals als dirigents com fàcil resulta canviar d’opinió política a les persones mercès als majors nivells de socialització de la cultura i al trepidant accés a la informació.
La reconstrucció de la Catalunya postpandèmica, la desjudicialització del procés i la conquesta democràtica d’un escenari de negociació d’un acord que permeti la resolució democràtica del conflicte CatalunyaEspanya des d’una catalanitat compartida per la ciutadania catalana independentista i la no independentista hauria de convertir Pere Aragonès, lleuger d’equipatge partidista, en el president més adient a les necessitats d’un guió inqüestionable. Efectivament, no pot existir un futur de progrés sense l’assoliment (immediat!) de grans acords entre les forces polítiques, per la qual cosa serà imprescindible el retorn als pactes nacionals (encunyats durant el Tripartit), que abastin una política fiscal progressista, el reforç de l’estat del benestar, la socialització de l’usdefruit de l’habitatge, la política industrial i la transició ecològica, la governança, els drets civils associats a la població nouvinguda i la salvaguarda de l’ús social de la llengua catalana. Conjunt de prioritats que converteix en imprescindible no deixar-se condicionar per l’independentisme que desmereix tenir una presència col·laborativa a Madrid, atenent a la imprescindibilitat de rendibilitzar la injecció econòmica europea.
Pragmatisme que requereix valentia per superar sectarismes i aspirar a guanyar el respecte de l’oposició. Un camí ple d’enormes dificultats perquè tampoc no cal enganyar-nos: assolir un escenari de diàleg amb l’Estat exigirà a l’independentisme ser capaç de forçar el PSOE a la negociació, assolir acords i consolidar escenaris suficientment favorables perquè siguin executats. En definitiva, una veritable conquesta democràtica, de la qual no seran alienes imprescindibles mobilitzacions populars o de desobediència civil, tensions governamentals, així com respostes imprevisibles de sectors refractaris de l’aparell de l’Estat.
En definitiva, escenaris de crisi per a un Govern que podrà encarar les dificultats amb major èxit com més s’aboni el nou president Aragonès al pragmatisme i a la cultura del no bloqueig amb la resta de forces polítiques de tradició democràtica.
nP