Una Apocalipsi a mida
Aquesta pandèmia ens ha ensenyat que serem nosaltres els que acabarem amb el món
Quan pensem en la fi del món, imaginem coses terribles, monstres implacables, circumstàncies inaudites i inevitables que arrasen el planeta fins a deixar-lo irreconeixible, empenyent-nos a una lluita ingrata per sobreviure en els marges de l’existència. La humanitat cau víctima d’un mal incommensurable que sembla sortit del no-res, una cruel maledicció a mà de l’univers, conseqüència natural d’una complexitat inimaginable que no comprenem del tot.
Seria lògic pensar que evitaríem pensar-hi el màxim possible. ¿Com convèncer-se a un mateix que tot anirà bé, que la vida té sentit, si en qualsevol moment tot podria desaparèixer? ¿Com donar sentit a les petites coses del dia a dia, si sabem que som a mercè de forces invisibles que esgrimeixen el final de la humanitat amb absoluta indiferència? No obstant, l’Apocalipsi ha disfrutat d’una popularitat increïble al llarg de la història.
El que va ser responsabilitat i jurisdicció de déus, mags, i sacerdotesses, va caure en mans dels primers filòsofs, que escombraven amb les seves túniques una realitat que començava a ser una mica menys desconeguda. Diferents versions d’un sol déu i el seu exèrcit d’homes i pecats van fer seva la responsabilitat de proporcionar respostes sobre la vida i la mort, sobre l’origen i el final de totes les coses. Les preguntes sobre la realitat de l’existència humana van passar per tota mena de temples i supersticions, i més tard es van expandir per les ciències com un virus incontenible.
Eren preguntes importants, i homes amb bigotis i camises ben emmidonades eren les persones indicades per intentar respondre-les sense caure en el delicte del sentiment. Universitats fetes de vanitat i prestigi, biblioteques embruixades pel violent privilegi d’uns quants, van emmordassar l’estudi de la humanitat i la seva desconeguda història, composta per tot el que va passar abans que ells arribessin, i el que passarà quan cap de nosaltres en sigui part. Si tot el que comença té un final, ¿quin serà el final de la humanitat?
La pregunta mai canvia, però els temps sí que s’atreveixen a fer-ho, i tot i que les biblioteques continuen embruixades pel privilegi heretat, els murs han caigut i el debat és al carrer, a tot arreu. L’Apocalipsi s’ha convertit en un clixé, un troupe artístic per si mateix. I, com a tal, prolifera en la imaginació popular i col·lectiva, expressant el terror de la fi del món en el llenguatge de l’entreteniment. De sobte, ja no fa tanta por. I col·leccionem diferents versions de la mateixa història: el final de la humanitat, la mort del món que ens dona empara. I el comú
En les ficcions, la humanitat no té veu ni vot, no té opcions ni responsabilitat
denominador d’aquest horror és l’acord, tàcit i necessari, que la humanitat és la víctima innocent d’una tragèdia d’origen natural, còsmica, o sobrenatural.
En algunes ficcions són unes quantes mans humanes les que, egoistament o estúpidament, comencen a la fi del món, però la humanitat en si, el conjunt d’éssers que ens passegem pel planeta, plens d’il·lusions i expectatives, amor i pors, mai en té la culpa. Cau, impol·luta, perfecta en la seva ignorància. I s’arrossega per la runa de l’Apocalipsi, lluitant per no desaparèixer entre la pols i el record d’un món que mai va ser perfecte però, alguna vegada, va ser nostre. La humanitat no té veu ni vot, no té opcions ni responsabilitat.
Però, ¿com mantenir aquesta il·lusió després d’un any com el viscut? ¿Com dir, post2020, que la fi del món serà una guerra que no busquem, que serem els bons quan la pel·lícula acabi? Netflix ens intenta treure un somriure còmplice amb De amor y Monstruos, una comèdia postapocalíptica d’insospitat encant, en què acabem causant la fi del món al dinamitar un meteorit assassí. Els trossos de meteorit i bombes cauen a la superfície terrestre i provoquen mutacions en animals de sang freda, cosa que crea sanguinaris monstres gegants. Aquesta pel·lícula, fa uns anys, hauria sigut completament diferent per a mi. Una altra jo estaria asseguda al sofà, entretinguda per l’impossible, somiant-se fora de perill de l’estupidesa humana.
Però aquesta última pandèmia ens ha ensenyat el que no volíem aprendre. Ara sabem que l’Apocalipsi serà per decisió pròpia. No estarà en mans d’un megadolent, un capritxós atac de la naturalesa o un extraterrestre contrariat. Serem nosaltres, armats d’egoisme i estupidesa, els que acabarem amb tot. Una Apocalipsi a la mida de la qualitat de l’ésser humà.
n