Mónica Vázquez és periodista i músic.

Giambattista Vico va ser potser el primer a observar que els éssers humans anònims i comuns, no els reis, no els poderosos, són els autors reals d’aquesta obra col·lectiva a la qual anomenem història. Les societats evolucionen de tal manera que els resultats no encaixen amb les intencions. No hi ha doncs una relació causa-efecte, sinó unes etapes, les que el savi napolità va descriure, que es compleixen sempre.

En la polèmica actual sobre Twitter, molts han reprovat, o aplaudit, que aquesta plataforma trenqui el monopoli de la informació, democratitzi l’opinió i iguali així els missatges dels indocumentats als que s’emeten amb coneixement de causa i argumentari contrastable. De manera similar, Twitter quartera el monopoli dels mitjans tradicionals de comunicació i concedeix la paraula a qui vulgui expressarse en públic. Això és cert, tant si agrada com si no, però canvia menys coses de les que molts pensen.

¿On és el problema? Uns ho veuen en els insults, altres en les fake, els de més enllà en la incitació a l’odi o la violència. Doncs bé, són coses que han existit sempre. Amb tota probabilitat i gràcies a internet un ciutadà disposa de molts més mitjans per conèixer els fets que en qualsevol època anterior, en la qual els rumors es difonien sense possibilitat de discerniment. Però pot no ser per bé.

El resultat en termes de poder i submissió és el mateix de sempre. El poder no és permanent. El servei, tampoc. El resultat de les tensions, impredictible. De fet, l’únic que Twitter ha contribuït a canviar però igualment canviaria segons les lleis de Vico és la desaparició dels referents, l’anul·lació de tota mena de jerarquia, el no reconeixement del mèrit, el desprestigi sistemàtic dels instal·lats.

De manera que el veritable problema de Twitter no és de Twitter, perquè tot això, el trànsit imparable de l’edat democràtica a l’edat caòtica, va començar molt abans, com denunciava, tot i que sense èxit, Harold Bloom, el més brillant dels seguidors moderns de Vico.

n