Hora zero
Davant la formació d’un nou Govern, sembla el moment indicat per plantejar una nova política cultural
Des de l’inici de la pandèmia, s’ha parlat molt de la cultura com a eina essencial per estimular la imaginació i reforçar els llaços de comunitat. Alhora, en diversos debats –en els quals molt sovint s’oblida la participació del sector de l’art– s’ha remarcat la necessitat d’ajuts econòmics específics, que ens haurien de fer reflexionar sobre com podríem aprofitar aquest moment per donar un impuls a la cultura i amb ella al conjunt de la societat. Ara, davant la formació d’un nou Govern, sembla el moment indicat per plantejar una nova política cultural que obri possibilitats per als seus treballadors i alhora serveixi de motor per a la recuperació econòmica.
Quan defensem que la cultura és un bé públic, no hauríem de suposar que pretenem una cultura subvencionada i supeditada a l’administració. La política d’ajudes, moltes d’elles parcials i atorgades després que l’activitat hagi sigut realitzada, contribueix més que soluciona la situació de precarietat dels professionals, alhora que redueix el creador a un gestor, i estandarditza els projectes impactant en el seu contingut. Sembla que hi ha subjacent una vella visió en els estaments del poder segons la qual la cultura és una cosa que s’ha de mantenir a ratlla, afavorint certs individus perquè serveixin d’exemple a la resta, darrere una cultura en miniatura. Aquest clientelisme és ben conegut, i potser per això organismes independents com el CONCA no van acabar d’arrencar mai.
Les ingerències en els museus i centres d’art, freqüents i normalitzades, impedeixen que aquests puguin desenvolupar estratègies a llarg termini i consolidar-se, fet que contribueix al nerviosisme de l’Administració al no aconseguir rèdits immediats a les seves polítiques curtterministes. Similar al que succeeix a la universitat, són els tècnics i funcionaris els que marquen els objectius i les maneres de treballar, mentre les direccions són interines, fins i tot quan estan en el càrrec. En fi, un cicle viciós que només produeix mediocritat i displicència.
Em diran que, amb la que ens està caient a sobre, la cultura no és una prioritat i, no obstant, ho és. No podem escollir no donar prioritat a la creativitat per potenciar Barcelona, Catalunya o Espanya si volem recuperar inversions, grans esdeveniments, turisme, i ja no dic si volem una transformació social, laboral i ecològica. L’arribada dels fons europeus pot propiciar una nova cultura de la cultura, que atengui les seves particularitats perquè aquesta pugui desenvolupar les seves capacitats. Apressen canvis en el procediment administratiu, en l’aplicació de codis de bones pràctiques, en la independència de la gestió de les institucions i en la llei de mecenatge, perquè aquesta sigui beneficiosa no tan sols per a fundacions, sinó també per a galeries, entitats sense ànim de lucre i artistes. Necessari també plantejar-se el paper dels organismes de promoció exterior perquè siguin agències de producció i creació de projectes que reverteixin en l’origen. Crucial continuar creant complicitats amb l’educació, i reforçar la formació en les arts buscant la porositat amb altres disciplines, empreses i tecnologies, així com traçar aliances amb institucions estrangeres. Igualment, és imprescindible ser presents en els mitjans de comunicació, on l’art només apareix quan es donen polèmiques cansades.
En l’hora zero, no podem esperar més per canviar la situació d’un sector, el de la cultura i especialment el de l’art, que viu en un estat de crisi permanent. Fa anys que diverses associacions professionals demanen als múltiples consellers de Cultura (set en 10 anys) una política coherent que actuï segons les necessitats i faciliti l’operativitat del sector. Si fos així, podríem pensar com l’art revertiria per fer de Barcelona realment una capital cultural. Els anys de turisme massiu ens han deixat una ciutat que ara es presenta vacant i saquejada. La sortida a aquesta crisi no pot seguir la mateixa recepta de vendre-ho tot per omplirlo d’Ikea, brunch i Hermitages, si de veritat considerem la cultura essencial, fem que aquesta habiti la ciutat, per crearnos diferents.
n