PARTICIPACIÓ | P. 25 A 35 Madrid i Catalunya, als antípodes

Si Ayuso guanya les eleccions madrilenyes, el PP derivarà encara més a la dreta, i a Sánchez i els seus els resultarà molt perillós qualsevol gest constructiu en relació amb el plet català

Si en els darrers anys Catalunya s’ha anat desplaçant políticament cap a l’independentisme i cap a l’esquerra, el que amenaça de confirmarse d’aquí a uns dies a la Comunitat de Madrid és justament el contrari: es converteix en cada cop més espanyolista –un determinat tipus d’espanyolisme– i de dretes -un determinat tipus de dretes. Amb molta probabilitat el pròxim 4 de maig a la nit Catalunya i Madrid, Madrid i Catalunya, també les seves capitals, estaran més distanciades que mai.

Les sensibilitats majoritàries en tots dos llocs hauran arribat aleshores al seu punt màxim de separació, d’allunyament. Es trobaran gairebé als antípodes. Consegüentment, la tensió augmentarà sense remei, més encara perquè l’impuls i el projecte d’Isabel Díaz Ayuso no es limita a la metròpoli madrilenya i a la seva àrea, sinó que és un projecte «nacional», que es vol i se sent per a tot Espanya, i que té com a enemic el govern «socialcomunista» de Pedro Sánchez i Podem.

El que està succeint a Madrid, a la capital i a l’autonomia, no és una broma. És fàcil ridiculitzar Isabel Díaz Ayuso, ex- community manager del Pecas, el gos d’Esperanza Aguirre (la mascota, que va morir atropellada, lluïa un bonic collar amb la bandera espanyola), però, si els somnis de la de Chamberí es fan realitat, a Espanya «no la reconeixerà ni la mare que la va parir», com va deixar anar un Alfonso Guerra eufòric per la històrica victòria socialista del 1982.

El PP mai ha aconseguit –ni ha volgut– homologar-se a la dreta d’estirp democristiana que, des del final de la Segona Guerra Mundial, ha dirigit Europa de bracet amb la socialdemocràcia. Espanya, a diferència d’Alemanya i Itàlia, no va trencar amb el seu règim totalitari, amb la seva extrema dreta agressivament nacionalista, el franquisme. Es va limitar a reformar, a transitar vers un règim democràtic. La Transició va suposar, entre d’altres peatges, no jutjar el franquisme, ni exigir-li penediment o que demanés perdó. El resultat és que molt de tot plegat continua viu en Vox i també en el PP que Ayuso galvanitza.

Ella encarna a la perfecció la peculiar dreta espanyola. Una dreta gens liberal. Una dreta que no s’avergonyeix del seu passat. Una dreta que ha trastocat el tradicional imperialisme castellà en una mena d’ultramadrilenyisme. El madrilenyisme com a moll, com el més autèntic i fort, del que és espanyol. Madrid, centre irradiador, ànima i raó d’Espanya. «Madrid és Espanya dins d’Espanya. Què és Madrid si no és Espanya?», deia Ayuso el 21 de setembre. És igual que la bandera de la Comunitat hagués de ser creada el 1983 cames ajudeu-me per l’artista José María Cruz Novillo i el periodista i poeta Santiago Amón.

Ayuso és tot impetuositat. Una echá p’alante. Ho va demostrar en llançar el seu desafiament després del fracàs del cop del PSOE a Múrcia. També és descarada, tirant a insolent. No només menteix sense cap mena de rubor, sinó que ho fa amb plena convicció. És un dels trets importats del populisme trumpista. També la seva demagògia és sincera, si es pot dir així. Alça el pavelló d’una llibertat hedonista i arrogant mentre al seu feu la Covid omple les uvis i els cementiris. Ayuso ve a ser la neta ideològica d’Esperanza Aguirre i Pilar Primo de Rivera.

Si guanya la partida, el PP –li agradi o no a Pablo Casado– derivarà (encara) més a la dreta. Les dues Espanyes tornaran a coagular amb força, se solidificaran. Per sobreviure, Sánchez no tindrà cap altra opció que provar de guanyar el centre (cosa que, per cert, no està aconseguint a Madrid) i al menys part del centredreta. Potser decideix que, davant l’onada aixecada per Ayuso, el millor és avançar eleccions preventivament. Ja veurem.

Mentrestant, com deia, Catalunya i Barcelona, des dels antípodes de Madrid, veuran com el plet català queda del tot relegat. És més, si Ayuso triomfa, a Sánchez i els seus els resultarà molt perillós qualsevol gest constructiu en relació amb Catalunya. Tant de bo m’erri, però això donarà ales a l’independentisme més reactiu i emocional. I, amb bona part d’Espanya inevitablement segrestada per la inèrcia de la Villa y Corte, ERC ho passarà malament, molt malament, a l’hora de defensar la via del realisme i la negociació.

Amb molta probabilitat, la tensió augmentarà, més encara perquè el projecte de la candidata no es limita a la metròpolis madrilenya, sinó que es vol per a tot Espanya