Pensions dignes

En els pròxims mesos, l’ajust de les pensions es convertirà en una de les grans qüestions de la nostra vida pública. Una reforma que es considera inevitable, tant per les fragilitats del model com per l’exigència de la Unió Europea de compassar l’accés als fons Next Generation amb ajustos en determinades polítiques públiques, com és el cas de les pensions. Tres consideracions sobre aquesta qüestió.

D’una banda, la debilitat del nostre sistema deriva, essencialment, d’una realitat molt òbvia: vivim molts més anys, però no allarguem l’edat mitjana de jubilació. Si hi afegim els desequilibris macroeconòmics i l’exigència europea, el canvi resulta ineludible. Com que l’hem d’abordar, la qüestió és dissenyar la millor reforma possible basant-la, principalment, en adequar l’edat de jubilació a l’esperança de vida, evitant el penalitzar els imports de les pensions.

D’una altra, ens hem de preparar per a un debat carregat d’un soroll i una radicalitat que no afavoriran el consens. Si des de l’inici de la pandèmia les relacions entre patronal i sindicats s’han caracteritzat per l’acord, en el cas de les pensions serà molt més difícil d’assolir. Unes diferències que seran encara més greus en l’àmbit polític, amb un Congrés dividit i radicalitzat. I, encara més, abordant una qüestió que afecta directament molts milions de votants.

Finalment, a llarg termini, el més rellevant és entendre el moment de canvi que vivim. Així, aquests dies coincidiran la reforma laboral, la fiscal i la concreció dels fons europeus Next Generation. Si som capaços d’avançar cap a una economia de més valor afegit, amb un model tributari que generi més ingressos públics, sense perjudicar les classes mitjanes, i amb un mercat laboral de menor precarietat i millors llocs de feina, garantirem unes pensions dignes per al futur. En resum, o escometem el tot de manera coherent o cap reforma per si sola resultarà sostenible.

n