Miqui Otero és escriptor

Dinamarca vol retirar la protecció als refugiats sirians a l’afirmar que el seu país d’origen ja és un «lloc segur», argumentació absolutament allunyada de la realitat. La UE i l’ACNUR critiquen la decisió.

uTots hem ordenat seguint algunes d’aquestes fórmules. Una biblioteca, com un bosc, és per definició canviant, o «res distingiria la llibreria d’uns grans magatzems, excepte una menor rendibilitat». Una biblioteca parla de qui la posseeix, no només pels títols que atresora (i, més important, els que descarta), sinó per com habiten les prestatgeries. Fins i tot dins de caixes, com en aquestes eternes mudances Tourmalet, són un autoretrat.

Fins al criteri més pragmàtic pot oferir parelles improbables i fascinants. Un ordre alfabètic, per exemple, posa a conversar a la prestatgeria Voltaire i Vonnegut, Balzac i Baroja, els Mortadelos d’Ibáñez amb els clàssics de Henry James. Però la gran connexió amb Calasso, no obstant, ve amb la regla del «bon veí», formulada i aplicada per Aby Warburg, segons la qual a la biblioteca perfecta, quan es busca un determinat llibre, s’acaba per agafar el que està al costat, que es revelarà encara més útil.

Això ho sintetitzaré en una sola frase: «Trobar el que no buscaves», una de les millors coses de la vida.

A mi, per exemple, m’agrada organitzar els volums per lògiques sentimentals. Dos que em va regalar la mateixa persona, el que | 3 | va marcar la meva infància i la meva primera adolescència, tots els d’una autora que vaig llegir febril en dues setmanes. 20.000 llegües al costat d’Els Marginats, Dickens de xerradeta amb Casavella i Ozick donant-me consells a mi. Els llibres xiuxiuejant sobre com els va tractar el seu lector, disposats a ser redescoberts en moments de xacres nostàlgiques, rampells eufòrics i moments de por.

Hi ha només una línia vermella que molts s’han encarregat de marcar: ordenar les biblioteques per colors. És un debat recurrent, entorn del qual tots tanquen files, molt semblant al de la pizza amb pinya o la truita amb ceba. El llibreter i escriptor Xacobe Pato va publicar una foto de la seva biblioteca cromàtica i gairebé se n’ha d’anar a l’exili a Nova Zelanda. No hi estic d’acord: fins i tot aquest ordre propiciarà parelles curioses i màgiques. Només concebo dues claus per ordenar: la sorpresa i el fet d’ordenar-los. Això és, en cas de fer el que s’ha de fer amb els llibres, per Sant Jordi i els altres 364 dies: obrir-los, llegir-los, moure’ls, tocar-los per comprovar que segueixen vius i nosaltres, en part gràcies a ells, també.

La canària ha anunciat el retorn a les pistes després de superar un limfoma de Hodking detectat el 2020. El seu pla d’entrenament progressiu persegueix competir a un bon nivell al pròxim Roland Garros.

uSegons la regla del «bon veí», quan es busca un determinat llibre, s’acaba agafant el que està al costat

n|8|