Borratxeres

El 2016, EL PERIÓDICO va iniciar una investigació que va revelar el cas de pederàstia més greu d’aquest país. Dia rere dia, ens vam estremir amb el relat de persones que, a la fi, havien trobat prou recolzament per denunciar un passat de dolor, vergonya i estigma. El cas Maristesens va mostrar la impunitat amb què tan sovint actuen els agressors, també l’ardu i lent camí d’una víctima per entendre i assumir el que va passar. Un passat que, en massa casos, encara no estava superat. Va ser frustrant assistir a la prescripció de la majoria dels delictes. Llavors, la llei no entenia que el mal ocasionat en la infància produïa tal trauma que podia trigar dècades a comprendre’s i a reunir forces per denunciar.

Fa tot just una setmana que es va aprovar la nova llei de protecció integral de la infància i l’adolescència davant la violència. La nova llei modifica l’inici del termini de prescripció, començarà a comptar des que la víctima compleixi els 35 anys, amb la qual cosa el delicte prescriurà als seus 40 o 50 anys, segons la gravetat de l’agressió. Des de fa una setmana, el nostre país és un lloc una mica més just i més segur.

nA Druk, que aquí s’ha traduït com Una altra ronda, quatre amics decideixen posar en pràctica la teoria científica d’un psiquiatre noruec, Finn Skårderud, segons la qual naixem amb un dèficit d’alcohol a la sang que, després de prendre un parell de copes, es regularitza i ens permet ser més atrevits, més autèntics. De fet, el tal Skårderud (que a hores d’ara ja deu ser el psiquiatre més famós d’Europa del Nord) no sustenta la teoria en cap estudi acadèmic, sinó en la percepció íntima que «després de la segona copa, tot encaixa».

Defensa que la identitat mira de definir uns límits i que l’alcohol els dissol i, en conseqüència, tant pot destruir relacions com enfortir-les. Això no s’ho ha inventat el professor Skårderud. N’hi ha molts que ho han dit abans. Baudelaire, per exemple, que ens encoratjava cap a l’ebrietat per lluitar contra la mort i contra el neguit de viure. Encara no he descobert els límits que Druk ens proposa. Esperaré que estrenin Last call, la història de la suïcida, conscient borratxera de Dylan Thomas, el poeta excels que va morir a Nova York després de beure sense parar divuit whiskys. «Crec que és el meu rècord», va tenir temps de dir.

n