La Superlliga de cuiners extraordinaris

Un dels meus llocs feliços, on em refugio aquests dies interminables de pandèmia, és somiar amb la llista de restaurants on voldria anar quan es pugui. Cap té una estrella Michelin –de fet, un dels que tinc al cap va retornar la seva–, però quan els sento parlar o escriure de cuina, sé que l’hostaleria és parenta propera de l’hospitalitat. Per contra, hi ha una altra llista que també va creixent, que és la de restaurants on no em veuran acostar-m’hi. Per exemple, els de cuiners mediàtics que li riuen les gràcies a Ayuso, aquesta senyora que diu que els que són a les cues de la fam –molts, treballadors de l’hostaleria– són uns mantinguts. Tampoc penso anar als locals d’aquells hotelers que són negacionistes, o que tergiversen els missatges de salut pública o que van proclamant als quatre vents que a l’hostaleria se la criminalitza amb finalitats perverses, i que no existeix evidència que els interiors siguin insegurs (quan és indiscutible, com mostra la revisió de 20 estudis portats a terme fa poc per Javier Padilla, Usama Bilal i Pedro Gullón). Aquests hotelers, tontos útils del neoliberalisme i/o desesperats seguidors de la Flautista d’Hamelín del Manzanares han preferit aixecar la veu contra la ciència abans que contra les administracions que els deixen desemparats. Acostumen a ser els que juguen a la Superlliga dels michelinitzats, dels mediàtics, o de l’alta facturació, i que

Somio anar als restaurants, però no em veuran acostar-me als seus locals aquells xefs mediàtics que li riuen les gràcies a Ayuso o són negacionistes

s’apliquen una doble vara de mesurar que els permet, entre altres floretes, sustentarse en la feina no remunerada dels stagiers (pràctica que, per cert, el Parlament Europeu va dir a la tardor que era explotació), mentre que mai s’escolten la veu del petit autònom o la de l’empleat precari, o simplement del que no segueix la línia oficial.

L’hostaleria passa per una crisi duríssima. És urgent que s’adoptin mesures que puguin alleujar-la, com allargar l’horari de les terrasses, i atorgar més i millors compensacions per al qui estigui tancat. Però els qui justifiquen rient que mori gent com a única via per salvar els mobles es mereixen la mateixa empatia que dispensen: cap.

n