Un tòtem de modernitat
Ens podríem esforçar a posar ordre en com hem d’entendre l’administració dels interessos col·lectius
La col·laboració publicoprivada és avui un dels grans tòtems de la política pública. S’utilitza com a reclam i comodí en el moment en què es vol significar l’aspiració a una nova Administració pública. També apareixen com a leitmotiv els projectes transformadors que acaba d’anunciar el president Sánchez, per a l’Administració del segle XXI –¡com si aquest temps no hagués arribat!–, sota l’eix de la modernització (una altra paraula prostituïda).
Després, cadascú entén com vol la col·laboració publicoprivada. En tot cas, aquesta interpretació no és mai simètrica. Des del sector privat, poques vegades se sent com a necessari col·laborar si no és per demanar una subvenció i agafar els diners i córrer. No en termes de lleialtat, amb la transparència de regulador i regulat, quan es proveeix un servei per poder fer una bona avaluació. I no només de control dels recursos públics utilitzats, sinó, sobretot, d’aprenentatge del que es pot fer millor des d’aquesta forma de gestió, de l’efectivitat de la qual (no diguem ja de l’eficiència) sabem encara poca cosa.
Des de l’àmbit públic, això sí, la crida a la col·laboració és el reconeixement, de vegades entreguista, d’impotència administrativa davant uns controls autoimposats que no deixen marges d’actuació. Amb aquest reconeixement la privada infla pit, decidida al rescat de la pública, factura en mà.
En els projectes Next Generation de transformació, la col·laboració es concreta, sobretot i de moment, a fer que les grans consultores, les big four, elaborin les presentacions Power Ppoint perquè les nostres administracions demanin les subvencions i, amb un plus, per actuar fins i tot com a ‘lobbies’ si arriba l’ocasió. Jo crec que Europa no demana formes, més aviat demana bons continguts i que siguin les empreses privades, no les administracions, les que els liderin. Requereix que hi hagi darrere de cada manifestació d’interès un pla de negoci i que alguns, els que creïn en el projecte i tard o d’hora s’hagin de beneficiar, hi arrisquin també part dels seus diners. Que siguin, a més, empreses tractores, ja que aquesta externalitat és la que justifica en part l’ajuda pública.
En l’àmbit social, per col·laboració publicoprivada entenen avui coses massa diverses: des de la concertació en serveis socials, sanitaris o educatius, fins a la generalització del model Muface, la subsidiació de l’assegurança privada o la construcció d’infraestructures privades amb cessió de gestió directa de serveis.
Així es refereix de vegades amb aquesta col·laboració tant al model sanitari català, que bastant ha costat de fonamentar amb transparència (la central de costos i de resultats), com les ocurrències i improvisacions de les senyores Aguirre o Ayuso a la Comunitat de Madrid, passant per les concessions hospitalàries valencianes. Els continguts són tan diferents que qualificar-los sota un mateix epígraf no deixa de ser una tàctica de confusió d’on avui resulten guanys de pescadors. En la reacció al riu tèrbol, alguns avui es posicionen contra aquella diàspora, en l’extrem insensat de reconèixer que només és subvencionable amb diners públics aquella provisió pública de gestió directa, cosa que trenca el model català.
La política, i la pública en particular, és plena d’eufemismes i conceptes genèrics, sovint importats d’altres països, que des de la pàtina de modernitat i la recerca de falsos consensos es converteixen en coartada d’abús, no només semàntic, sinó d’espoli a l’interès públic. Alhora que busquem transformar l’economia, podríem esforçar-nos a posar ordre en com hem d’entendre l’administració dels interessos col·lectius.
La política està plena d’eufemismes i conceptes genèrics que es converteixen en coartada d’abús, d’espoli a l’interès públic
Pn