Saber disfrutar la decadència
El 95è aniversari de la reina Isabel ha tornat a confirmar la resiliència de la monarquia
Feia poc de la tempesta a la família reial per la dissidència del príncep Enric i Megan Markel, però la mort del duc d’Edimburg, a punt de complir els 100 anys, ho ha canviat tot. I la imatge d’Isabel II, que ha fet 95 anys i regna des del 1953 –el regnat més llarg des de Lluís XIV de França, mort el 1714– ha sigut el centre de l’actualitat. ¿Per què aquesta gran notorietat i resiliència de la monarquia malgrat la conducta discutible –i criticada– de destacats membres de la família reial?
Lluís Foix, que va ser corresponsal a Londres i va veure l’arribada de Margaret Thatcher al lideratge conservador i després a Downing Street, ho aborda en el seu recent llibre Una mirada anglesa (Columna Editorial), on explica la Gran Bretanya que va conèixer i la seva posterior evolució. Constata que la monarquia britànica és la més consolidada del món, que les dinasties canvien, els reis abdiquen, les interioritats més intimes de la família són difoses, «però és igual, com més criticats, més reverenciats». I cita el rei Faruk d’Egipte: arribarà un dia en què només hi haurà cinc reis, els quatre de la baralla de cartes i el d’Anglaterra.
Però la monarquia és només un dels signes d’identitat de la Gran Bretanya. Per Foix la seva gran clau és «la desconfiança en les abstraccions que ha donat als anglesos una llarga experiència de tolerància i una irònica immunitat a tot el que pretén ser definitiu». Hi ha un punt de medievalisme en una societat que sap combinar l’antic amb el modern i en la qual coexisteix una monarquia de formes molt tradicionals amb una sòlida democràcia parlamentària.
Un gran imperi
I el partit conservador («són conservadors perquè tenen molt a conservar») és el que més anys ha governat. El mèrit és haver tingut un gran imperi, haver dominat el món, guanyat dues guerres mundials –amb la resistència en solitari de Churchill davant Hitler– i després haver sabut viure amb «esportivitat» amb la decadència, que accepten, i pot ser llarga i dolça.
Els anglesos són pragmàtics i nacionalistes i Foix no acaba d’entendre per què, amb el Brexit, la majoria i bona part de la seva classe dirigent ha preferit el nacionalisme. Tot i que dona pistes al remarcar que Mitterrand no volia la unificació alemanya després de la caiguda del mur, però que hi ha fotos del president francès i el canceller Helmut Kohl a la porta de Brandenburg. I no existeixen aquestes fotos de Kohl amb Thatcher. ¿Els anglesos, que recorden la seva història, se senten més pròxims als americans, que tenen la mateixa llengua i que els van salvar a les dues guerres mundials, que dels alemanys que van bombardejar Londres sense pietat i són avui la primera potència de la UE?
Foix explica, suggereix, però no pretén conclusions definitives, només aproximacions. Com un avió de reconeixement que planeja sobre un territori i registra les seves característiques. La decadència l’exemplifica en el fracàs de l’expedició de Suez el 1956 –per impositiu americà– que va acabar amb la dimissió del primer ministre Anthony Eden. La conformitat amb el declivi en un míting de Harold McMillan, el conservador que el va succeir, dient: «Mai
A ‘Una mirada anglesa’, Lluís Foix explica les claus de la Gran Bretanya que va conèixer i la seva posterior evolució
heu viscut tan bé... La prosperitat envaeix tota la nació».
Després el thatcherisme va esquerdar l’Estat del benestar que els laboristes van construir el 1945. I el Brexit divideix la societat i amenaça el futur. Ara els que volien «reprendre el poder» (de Brussel·les) s’arrisquen que l’independentisme escocès «per quedar-se a Europa» sigui més fort que l’anterior «per tenir un Estat propi» Però Anglaterra conserva vitalitat, com la rapidesa en la vacunació contra el coronavirus, que és avui l’enveja de la UE, o la celeritat amb què el futbol britànic ha derrotat l’Armada Invencible de Florentino Pérez.
Foix explica també la vida periodística al Fleet Street de l’època i els seus viatges per l’antic imperi. Un llibre amè que mostra un país on la majoria dels primers ministres surten d’Oxford o Cambridge, però on el 40% dels metges no són blancs. I al seu capítol final s’inclina: ¿què hauria passat si Hitler hagués guanyat la guerra o si només Stalin hagués sigut el vencedor? No va passar, perquè la Gran Bretanya va saber resistir.
Pn