Com garses
Va ser per Sant Jordi de l’any passat, que vam descobrir la garsa que vivia a la fàbrica abandonada del davant. Miràvem el carrer desert des de la finestra quan vam veure que treia el caparró d’una de les finestres trencades de la fàbrica i que saltava al plataner del costat. Es gronxava a la branca amb el bec obert i els ulls tancats, prenent el sol. Feia bo.
Només recordo un Sant Jordi que plogués, un any que vam anar a Girona. Ens vam fer una foto en un pont i, entre les cases mig penjades a l’Onyar, vam veure que s’acostava un núvol espès que es dissolia com un esborrall de tinta. Poca estona després corríem cap al cotxe rient i abraçant els llibres dins la jaqueta perquè no es mullessin.
La garsa es mirava alguna cosa que brillava a terra. Va baixar del plataner branca per branca, a poc a poc, però sense perdre de vista el punt brillant de la vorera, fins que s’hi va abraonar amb un cop ràpid de bec i va emprendre el vol i es va tornar a ficar dins la fàbrica.
Dies lluminosos
Potser aviat ens podrem tornar a perdre pels laberints de paper i roses, i tornar amb un llibre abraçat
La resta de Sant Jordis els recordo com dies lluminosos. Quan era petita, a Castellar no es feia res gaire especial: hi havia adolescents a cada cantonada venent roses mig pansides per pagar-se el viatge de final de curs i una taula amb llibres davant de la llibreria del poble i de l’estanc, on la iaia em va regalar, el 1993, Cinc mil refranys catalans (encara l’utilitzo). Després, quan vivia a Barcelona, passejava en les riuades aclaparadores de gent. Les llibreries, una rere una altra, no s’acabaven mai, com un laberint en un país fantàstic, i amb meravelles com una parada dedicada només a literatura brasilera o aquell any que a la Gigamesh van regalar El jardín crepuscular, de John Clute.
L’any passat vam mirar la garsa des de la finestra, i aquest podrem fer-ho des del carrer. I potser aviat podrem tornar a perdre’ns pels laberints de paper i roses, i tornar amb un llibre abraçat, lluent com un botó, una moneda o un collaret, un tresor més per al niu que tenim a casa.
n