El somni d’una marató olímpica
LAURA MÉNDEZ, amb només tres mesos entrenant-se en la distància, va obtenir diumenge la mínima per a Tòquio
Molts anys lluitant amb el 1.500, una distància alhora llarga per plantejar-se un esprint però curta a l'hora de convertir-se en una fondista resistent. Feia molts anys que Laura Méndez, una atleta valenciana, feliç ara al veure Tòquio a l'horitzó, mirava de millorar en el quilòmetre i mig. Fins que a finals de l'any passat, després de bones sensacions en la mitja marató, va decidir fer un canvi radical en la seva vida esportiva: ¿què tal la idea de preparar la marató?
I en tres mesos, només en tres mesos, a base de sèries, concentracions en altitud, anar assimilant a poc a poc la distància, la Laura es va anar aclimatant als 42 quilòmetres i 195 metres fins a plantejar-se el que semblava un repte impossible assolit diumenge passat: aconseguir la mínima olímpica i amb això un fantàstic viatge a Sapporo, el lloc escollit per disputar la marató amb un ambient de temperatura i humitat molt més saludable per a les atletes que si s'hagués corregut a la mateixa ciutat de Tòquio, tot i que sense el premi final de traspassar la línia d'arribada a l'estadi olímpic.
«La idea d’afrontar la marató va ser del meu entrenador i parella
Manolo Ripollés després dels bons resultats que vaig obtenir l’any passat disputant mitges maratons», explica Laura Méndez, de 32 anys, que ha assolit amb tenacitat, constància i esforç el poder dedicar-se professionalment a l'atletisme, ara com a corredora integrada a l'equip Playas de Castelló. «Ara puc viure de l’esport. Perquè, a part de la meva faceta com a corredora, soc la coordinadora de l’escola d’atletisme de Sagunt, on també faig classes atlètiques als nens», explica després
La fondista valenciana va aconseguir el passaport per al Japó per dos segons i ja prepara la carrera de Sapporo
de les dues primeres experiències internacionals. Va ser convocada amb l'equip espanyol, l'any passat, per participar en el Campionat del Món de mitja marató que es va celebrar a la ciutat polonesa de Gdynia. I la setmana passada va volar cap als Països Baixos per debutar en la marató, la que es va disputar només per a atletes d'elit, sense participació popular per les restriccions de la Covid, a l'aeroport de Twente. ¿I com és això de córrer entre pistes dedicades a l'enlairament i aterratge d'avions, lluny dels focus urbans propis de les principals maratons? «Van desplaçar la marató a l’aeroport per apartar-la de la ciutat a causa de la pandèmia. Però, alhora, al córrer en un aeròdrom saps que el terreny serà pla, amb la qual cosa pots aconseguir una millor marca». Els organitzadors van dissenyar un circuit de 5 quilòmetres entre pistes al qual es feien vuit voltes amb mil metres extres d'anada i tornada per a la zona de sortida i arribada, que era la mateixa. La Laura volia la mínima olímpica. Al final va haver d'esprintar, un últim esforç, donar-ho tot perquè el passaport per a Tòquio va arribar per tan sols dos segons. 2 hores 29 minuts i 28 segons. D'anar tres segons més lenta, adeu al somni dels Jocs Olímpics.
El nerviosisme
«No vaig dormir la nit anterior dels nervis que tenia». A les 4.45 hores ja estava amb els ulls oberts. No va necessitar ni tan sols l'ajuda del despertador. Ràpida des de molt abans que es donés la sortida. A Tòquio, i davant l'inabastable exèrcit d'atletes africanes, resulta impossible plantejar-se una medalla. Per a ella i per a la majoria de fondistes europees el lema a Sapporo serà el de sortir i disfrutar, ni tan sols preocupades per a la millora de marca, ja que el premi ja és poder estar allà respirant el mateix aire de l'alba al costat d'etíops i kenyanes.