40 anys retratant la vida als hospitals
Pacients, metges i altres professionals clau del sistema de salut protagonitzen ‘CurArte’, obra que es va forjar amb la Covid com a excusa però que resumeix una de les facetes més prolífiques del fotògraf Toni Soriano.
Fa ara un any, en els temps més durs i incerts del confinament per la Covid, el fotògraf Tino Soriano (Barcelona, 1955) sortia cada dia a la finestra a aplaudir la feina dels sanitaris i, paral·lelament, buscava al seu vast arxiu i penjava en els seus perfils de Facebook i Instagram algunes de les fotografies de temàtica sanitària que fa des de fa 40 anys.
Metges en plena operació, malalts convalescents, personal d’administració i serveis dels hospitals, abraçades solidàries entre els que curen i els que són curats, treballadors de la salut que desafien les dificultats en països llunyans per guarir els pacients, quiròfans, metges en cases particulars, atenció d’emergències. Desenes d’estampes que ben aviat van cridar l’atenció de l’editorial Photo Club d’Anaya i que han acabat cristal·litzant en CurArte, 40 años fotografiando la sanidad española, un llibre que es va forjar amb el coronavirus com a excusa però que és el resum d’una de les facetes més prolífiques de Soriano com a fotògraf. Reconeixement al pare
«Fa 40 anys que estic retratant la medicina com a tema personal», explica aquest professional de la càmera, principalment conegut pels seus reportatges de viatges. «El meu pare tenia un consultori mèdic i volia que jo seguís amb ell al despatx. M’agradava la medicina, però en un moment de la meva vida vaig descobrir la fotografia i em va semblar molt més divertida, així que vaig acabar seguint aquest camí. M’agradava la vida d’aventures i viatges. Els meus referents llavors eren Tintín i Marco Polo», afegeix. Malgrat això, la medicina sempre ha estat molt present en ell: «És una espècie de reconeixement al meu pare», afegeix.
Un hospital no és sempre l’entorn més fàcil per fer fotos, per això explica Soriano que ell ha treballat durant tots aquests anys amb l’ètica al davant. «No pots treballar en un hospital com si fossis un paparazzi. No he retratat mai ningú en una situació en què no m’agradaria que em retratessin a mi, sempre he intentat fer meu el pacient abans de fer la foto, establir un vincle de confiança», explica. «Les meves fotos no són morboses, perquè sempre fotografio la sanitat des del punt de vista de l’agraïment. Sense sanitat, no hi ha raó de ser», prossegueix.
El llibre comença amb unes primeres fotos fetes a l’Institut Mental del passeig de Valldaura, a Barcelona, i recorre també el dia a dia als hospitals –tant el dels metges com el dels pacients–, la feina dels professionals que es desplacen per curar, ja sigui a l’entorn rural o a altres països, i inclou així mateix fotos d’aquesta època marcada per la pandèmia de coronavirus, tan present per a tots i, moltes vegades, polèmica pel tractament gràfic que ha rebut.
«En la primera part de la pandèmia, va ser una equivocació censurar els fotògrafs. Entenc que es pensava que, amb el que estava passant, només faltava el fotògraf», comenta. Però Soriano ho té molt clar: «Una imatge ben feta que mostrés què estava passant hauria estalviat mil paraules en explicacions. Es van tirar un tret al peu al limitar l’entrada de premsa gràfica per explicar el que estava passant. Segons la meva opinió, el correcte hauria sigut agafar un pool de fotògrafs i encarregar-los un reportatge. Això ha sigut molt més que una crisi mundial. S’havia d’haver retratat com era, no com [als polítics, a les autoritats] els hauria agradat que fos», conclou.
Soriano es mostra orgullós de la seva tasca en el camp de la sanitat al llarg dels anys. «Crec que soc l’únic fotògraf del món que ha fet una cosa així. Igual que Cristina García Rodero ha retratat les festes populars, o Gervasio Sánchez s’ha centrat en les guerres, jo he fet el mateix amb la medicina», afirma.
L’altra medicina
A l’horitzó, encara més idees per desenvolupar. «Hi ha un tema que encara tinc inacabat. El de la medicina –més enllà de la sanitat tradicional– al món. M’agradaria deixar constància que el 85% de la població mundial no té accés a la medicina tal com nosaltres la coneixem i que existeix una curació alternativa que és a la que acudeix gran part de la població: la medicina xinesa, l’aiurveda, la hindú, els xamans, els xarlatans, la curació amb serps o amb plantes carnívores .... Hi ha gent que no coneix res més que això per curar-se i m’agradaria documentar-ho», argumenta. «És un projecte cultural més que sanitari».
«En la primera part de la pandèmia, va ser una equivocació censurar els fotògrafs», afirma