El Govern que ve
Aragonès aspira a una política alternativa a la de Puigdemont i Torra per encarar qüestions no directament relacionades amb la independència
Tot fa pensar que, desgraciadament, aviat tindrem un nou Govern de coalició ERCJunts. Remarco aquesta pena perquè amb els resultats de les últimes eleccions i les poques ganes que té Junts d’anar a aquest Govern subordinada a ERC el lògic seria un altre tipus de Govern. Aragonès aspira a una política alternativa a la desganada de Puigdemont i Torra per encarar també les qüestions no directament relacionades amb la consecució de la independència, i Catalunya reuneix circumstàncies idònies perquè Esquerra l’administri en minoria, blindada des de fora per Junts en l’aspiració secessionista, però oberta a pactes concrets puntuals amb el
PSC i els comuns per combatre amb àmplia base la crisi econòmica i resoldre els urgents problemes socials i sanitaris de la població.
Quan Aragonès planteja amb realisme la seva tesi que la independència arribarà després d’una llarga marató, les travetes i despits que li clavaran des de dins del Consell Executiu que tenen presses per reiniciar viatges immadurs presagien que seguirem en els mals temps actuals.
Tot i que sense ganes, tot i que una vegada ERC ha descartat que sigui el gens representatiu Consell de la República dels amics de Puigdemont i no la Generalitat qui prengui les decisions serioses, Junts no té més remei que entrar al Consell Executiu. Ni vol ni pot –per a la seva supervivència– renunciar als sous i cadires que ha anat heretant des dels temps de Pujol. Estar en el Govern significa accedir a bastants dels més de 500 càrrecs de la institució i les seves empreses públiques satèl·lits, amb desenes de llocs de treball remunerats amb el voltant de 100.000 euros anuals que nodreixen les vides personals de l’aristocràcia indepe i diversos centenars més per als més afortunats dels seus militants a qui es proporcionen feines que podríem denominar més normals.
Ni tan sols el tedi rancorós que sembla anar imposant-se en la personalitat de l’exiliat Puigdemont pot permetre-li clavar un cop sec a aquest tema. Menys encara quan Esquerra vol encarar el que ve (més empobriment, acomiadaments massius en grans empreses, replantejament energètic, noves formes de treballar i aprendre...) en comptes de persistir en el que ell anomena combatre Espanya amb una «confrontació intel·ligent» que no cessi, una cosa que no sembla ser el que més entusiasma en aquests moments ni la majoria dels catalans ni potser tan sols àmplies franges secessionistes.
En qualsevol cas, no és ni tan sols «intel·ligent» el que ens arriba des de Waterloo: la idea que després de vacunar al voltant del 80% dels mossos no cal fer el mateix amb la Policia Nacional i la Guàrdia Civil –que estan per sota del 10%– que realitzen aquí tasques similars. És un tema de vida o mort i no pot considerar-se brometa de barra de bar. Pensi en això, sisplau. Al·ludeix a com es viuria en aquest país si els qui ens porten la república possible s’assemblen a aquest senyor, que està disposat a cogovernar per la pasta dels seus amics, però no a pensar com un humà decent.