Ni confrontació ni diàleg, gestió
Si de veritat els partits independentistes volen que Catalunya no retrocedeixi, han de sortir de la seva bombolla
Cap dada del present fa pensar que en els propers anys el postprocés desemboqui en una nova etapa, ni de confrontació ni de diàleg amb l’Estat. Tant és així que a la cimera de Lledoners ningú es va molestar a amagar-se rere les dues cortines de fum diversament acolorit per encobrir la veritat d’una lluita descarnada per les quotes de poder. No cal doncs que s’esforcin els animadors de JxCat a revestir el neoautonomisme de legitimitat rupturista. És inútil que els corifeus d’ERC s’imaginin escletxes per al diàleg on no n’hi pot haver. Els relats funcionen quan hi ha un públic disposat a assumir-los, però deixen de ser creïbles a mesura que els mesos cauen com lloses damunt les il·lusions i la realitat, lluny de mostrar-s’hi propícia, els ajorna un cop i un altre cop, i els va destenyint fins que els desmenteix.
Aquesta és la situació i aquestes les tristes perspectives. Posar esperances en una hipotètica victòria de les esquerres el 4-M a Madrid com a detonant que desencalli el conflicte català pot servir per autoafirmar-se com a pragmàtic, realista i enemic de radicalismes. Però en tant que pronòstic és segur que s’estavellarà contra la persistència de la roca inamovible de Madrid. Si es confirma la revalidació d’Ayuso,
Sánchez dirà que convé aguantar una temporada més sense mesures de gràcia per tal de no posar en perill el Govern d’esquerres a la Moncloa. I viceversa però amb semblant discurs: una hipotètica i en el millor dels casos ajustadíssim victòria de la suma de PSOE, Més Madrid i Podem, en comptes d’obrir el caminet de les concessions el mantindria barrat sota el pretext que es tracta d’una caixa de Pandora. El discurs implícit de Pedro Sánchez amb els seus socis és i serà en tots els casos: o jo o el PP-Vox. Amb Sánchez no avançarà cap agenda independentista, però és ben cert que amb el tàndem de la dreta i l’extrema dreta la situació empitjoraria, i molt. Entre la paret del PSOE i l’espasa de la dreta hi ha diferències òbvies, sobretot per a qui, tot i estar lligat de mans i peus, encara pot triar el mal menor.
Arribem així al segon debat infructuós. La política dels independentistes a Madrid, lluny de pledejar fent l’inútil sobre un canvi de model territorial que posi fre a la metròpoli qualificada per XImo Puig d’aspiradora, model més que consolidat, i a més de clamar contra les injustícies, només pot consistir a comportar-se com a bons autonomistes, votació per votació, ministeri per ministeri, mesura per mesura. Això, i proporcionar al PSOE tants vots com li calguin per evitar que l’espasa substitueixi la paret. El model d’Estat ha passat de centralista a macrocèfal en tots sentits. Madrid xucla els millors cervells i les energies de tot Espanya sense distincions. Madrid creix i creixerà a costa d’Espanya com a megàpolis imparable. Guanyi qui guanyi a la comunitat, el rumb d’aquesta via no es torçarà. El model, compartit per tots, va començar amb l’AVE Madrid-Sevilla.
Els reptes de Catalunya són doncs enormes, els instruments per afrontar-los del tot insuficients, però no més que en els segles passats. Com més tard ens hi posem, pitjor. Com més dividits ens hi posem, molt pitjor encara. Sigui quina sigui la fórmula de govern de la Generalitat que els partits es dignin acordar, la prioritat no són els relats, no són els fulls de ruta en forma de brindis a un sol entelat per vols de coloms, és el país, són les emergències que només es poden pal·liar amb una bona gestió. I que, al contrari, s’agreujaran si continuem substituint la gestió per la gesticulació.
Aviat hi haurà Govern, però tothom, començant pels independentistes, necessita convence’s i ser convençut que la Generalitat serveix per a alguna cosa, recordar que Prat de la Riba va fer molt amb molt menys, que la societat catalana no ha perdut el tremp ni la capacitat d’aixecar grans projectes amb eines pobres. Si de veritat els partits independentistes volen que Catalunya no retrocedeixi, han de sortir de la bombolla, mirar el país i acordar una llista de consellers, de partit o no però més val que no tots, capaços de despertar noves expectatives en el difícil camí d’ajudar una societat que, ara com ara, està més tocada que fa pocs anys i més ferida que esperançada.
La política a Madrid només pot consistir a comportar-se com a autonomistes
Pn