No era un ultimàtum, era un farol

Pere Aragonès va posar un ultimàtum als seus incòmodes socis de Govern. En cas de no ser atès abans de l’1 de maig el seu requeriment per arribar a una resolució terminant i definitiva de les negociacions, exploraria fórmules alternatives al Govern de coalició amb el partit de Carles Puigdemont. Els negociadors de JxCat ni s’hi van immutar. Un ultimàtum sense pla B és un farol i els farols no ajuden a construir una imatge presidencial. I això és just el que pretén JxCat després d’haver interioritzat que la presidència se li va escapar per un grapat de vots: soscavar el lideratge i el prestigi d’Aragonès sotmetent-lo a un penós tràmit d’investidura fallida i exhibint desgana davant les seves urgències per ocupar el Palau de la Generalitat.

El Govern en minoria d’ERC no és un pla B, és una hàbil trampa de Jordi Sànchez que suposaria un suïcidi polític per als republicans i un desastre per a Catalunya al prolongar el període d’inoperància governamental inaugurat el gener del 2020.

Totes les dificultats que Aragonès es pot imaginar de la repetició del Govern amb JxCat es multiplicarien si hagués de negociar ple a ple el recolzament parlamentari dels seus adversarisaliats, que al no assumir responsabilitats de gestió guanyarien llibertat de moviment.

Les dues úniques versions d’un pla B creïble i preocupant per a JxCat serien la repetició electoral i el Govern d’esquerres. ERC no és tan ingènua per posar en perill voluntàriament la somiada presidència de la Generalitat, i el Govern de progrés xoca amb l’exigència del PSC de presidir el nou tripartit. No és estrany que ERC no contempli aquestes hipòtesis ni en els instants de més desesperació pel menysteniment a què els sotmet públicament JxCat. No obstant, sense alternatives no té sentit un ultimàtum; tampoc en té resistir-se a configurar un Govern que, atesa la igualtat obtinguda a les urnes, no anirà gaire més enllà de l’intercanvi de posicions de poder respecte del que va presidir Quim Torra.

n