Cimera empresarial a Lledoners

A primera vista, pot semblar un acudit que la composició del governet català es vagi a negociar a una presó, a la presó s’hi va de visita, a gaudir d’un vis-a-vis o a colar-hi una llima. L’únic que es pot negociar en una presó és si et posen una minyona que et faci el llit i et netegi la cel·la, com pretenia Pablo Hasél. Sort de TV3, que per evitar confusions i que ningú prengui la trobada pel que no l’ha de prendre, va qualificar de «cimera» el fet que uns polítics vagin a preguntar a uns condemnats per diversos delictes com ho han de fer per governar una autonomia. Són tantes les ganes de fer-nos els importants, que el dia que en Junqueras vagi a missa i es trobi amb el capellà de la presó, el telenotícies informarà que han celebrat un conclave.

La cosa és molt més senzilla: era una trobada de negocis. Si d’entrada ens haguessin dit la veritat, a ningú li hauria estranyat, fins i tot ho hauríem aplaudit, a les presons des de sempre s’hi han celebrat reunions de negocis, de fet es diria que estan expressament pensades per a aquesta funció. El mateix Capone va continuar dirigint els seus negocis des d’Alcatraz, gràcies a les reunions que mantenia amb els seus subalterns. I Lucky Luciano va arribar a dirigir-los des de l’exili de Sicília, al pobre Lucky, també perseguit per la justícia, no se li va acudir fixar residència a Waterloo, eren altres temps. Es tracta de negocis, de decidir quins lloctinents prendran les regnes de l’empresa en absència forçada dels capos. Sempre s’ha fet així, no sé a què treu ara cap fer cara de sorpresa per una trobada empresarial entre reixes com la mantinguda a Lledoners.

Que hagin demostrat amb escreix ser pèssims polítics, mals revolucionaris i pitjors persones, no obsta perquè no puguin ser bons empresaris, i que l’empresa es digui Catalunya SL és només un detall sense importància. Les trobades a la presó serveixen per aparcar diferències, que quan hi ha càrrecs, o sigui diners, en joc, s’han de deixar de banda les divergències i sumar esforços. Del que es tracta és de distribuir els negocis entre les diferents famílies, igual que Bugsy Siegel es quedava el joc i Lansky les drogues, cal repartir entre ERC i JuntsxPasta

Aparcar les guerres internes i anar al que interessa, que és la pasta, vet aquí la utilitat de les reunions a la garjola

tot allò repartible, que no és poc, i així si una família es queda TV3, l’altra aconsegueix el Diplocat, si una gestiona els geriàtrics, l’altra les obres públiques. I anar fent.

–¿I l’ANC i l’Omnium, què? ¿És que no som també famílies llacistes?

–No es preocupin, senyors Cuixart i Sánchez, alguna cosa hi haurà també per a vostès, aquí tothom hi podrà sucar.

Oblidar les guerres internes i anar al que interessa, que és la pasta, vet aquí la utilitat de les reunions a la garjola. Uns i altres saben que, per poc que poguessin, durien a terme una metafòrica matança de Sant Valentí per eliminar el rival i quedar-se tot el pastís, però mentre això no sigui possible, benvingudes siguin les aliances, ja arribarà el temps de passar comptes. Són molts els beneficis a repartir –alts càrrecs, assessories, delegacions, ens públics–, per deixar que tot es paralitzi. Esperem que la cimera presidiària hagi dut la pau momentània a les famílies llacistes, els que estan esperant la seva part del pastís, que són molts, no els perdonarien que fracassessin.

¿Capisci?

nNoves aliances