Avís: xoc generacional

La falta d’expectatives entre els joves fa ineludible una equitat més gran en els drets i orientar l’ocupació juvenil cap a una oferta de més qualitat

Un jove mai encararà la vida igual que una persona gran. De fet, és el que s’espera perquè les societats avancin. Però entre aquesta lògica i previsible diferència de perspectives i el conflicte generacional hi ha un abisme. ¿En quina situació es troba la societat espanyola? EL PERIÓDICO ha intentat conèixer les raons d’uns i altres i buscar punts de trobada. Per fer-ho, a més de parlar amb experts en sociologia i economia, va convidar cinc lectors del diari, cadascú d’una franja d’edat diferent (des dels 18 fins als 70 anys), a participar en un debat sobre els joves i el seu encaix en la societat. L’exercici va donar lloc a un intercanvi d’idees en el qual es van plasmar les preocupacions que hi ha en el rerefons d’aquest problema.

En el malestar dels joves hi ha elements objectius i elements subjectius, i tots dos han de ser atesos amb la mateixa atenció. Els factors objectius, entre altres, són: un atur juvenil de gairebé el 40%, un mercat laboral dual que castiga els menors de 25 anys i una edat d’emancipació que es retarda per la falta d’opcions econòmiques. Els factors subjectius són més subtils, però pesen igual: frustració, enuig, desconfiança, la sensació de no ser tinguts en compte pels gestors polítics i una visió paternalista davant tot el que fan. Quan els joves verbalitzen que no veuen expectatives d’un futur esperançador cal encendre els llums d’alarma, explica la sociòloga Ana Belén Cano, entrevistada per aquest diari. La solidaritat entre generacions és un motor de l’Estat del benestar (les ajudes públiques a la joventut i les pensions són exemples d’aquesta solidaritat) i quan les generacions es donen l’esquena, la desigualtat augmenta. Aquesta solidaritat passa per una equitat generacional més gran en els drets, que no deixi exclòs cap col·lectiu.

Per entendre com s’ha arribat a aquest punt, cal observar els canvis que s’han produït en els últims anys. Després de successives crisis, les condicions del mercat laboral s’han degradat, sobretot per als joves. Comparada amb altres franges d’edat, l’ocupació juvenil suporta més taxes de contractació temporal i a temps parcial. Això significa menys ingressos i menys estabilitat. Una situació molt diferent de la d’altres treballadors que han pogut acumular més anys d’experiència, i tenen condicions més bones i seguretat laboral. La dificultat més gran per tenir una feina estable acaba afectant altres àmbits de la seva vida, per exemple, l’accés a una vivenda digna. La precarietat no pot ser la tònica habitual entre els joves. Una reclamació molt ajustada al dia d’avui, Primer de Maig.

Que els menors de 25 anys cobrin de mitjana menys per la seva feina que el que perceben de pensió els nous jubilats és una incoherència. I la tendència demogràfica que apunta que el nombre de pensionistes anirà en augment en els pròxims anys posa encara més en perill la sostenibilitat del sistema de la Seguretat Social. La disparitat social es reflecteix en la reclamació d’uns per no perdre el poder adquisitiu de les seves pensions, enfront del temor dels altres per les condicions que els esperen quan els arribi el torn de la seva jubilació. Un temor, el dels més joves, justificat per la falta de solidesa del mateix sistema de pensions, que ha de ser reformat.

No hi ha una fórmula senzilla per evitar el risc de conflicte generacional, però avançar cap a una equitat més gran és un bon camí.

n