Es parla poc de l’atur juvenil
El debat de les pensions enfosqueix el de la falta de perspectives de les noves generacions
Entre una i altra de les 14 vagues generals convocades a Espanya des de la mort de Franco, tots hem conegut un pare o una mare que li deia al fill o filla amb aspiracions d’artista, poeta, músic, advocada o periodista allò de «queda’t al banc, que és per a tota la vida». En vista de la inèrcia adoptada pel sistema financer espanyol, ara tan propens a les fusions i a les prejubilacions a 21 dies per any treballat, el lloc de caixer a la sucursal del barri ha deixat de ser una bicoca.
Allò de començar de grum i acabar de director general forma part de l’imaginari de la melancolia d’èpoques llunyanes. Dubto que quedin grums, una paraula rere la qual s’amagava un senyor, un noi, que s’encarregava d’anar d’un costat a l’altre amb encàrrecs i carpetes i que amb sort estudiava banca i comptabilitat a les tardes per mirar d’ascendir a l’organigrama de l’entitat.
Una professió pròpia del Banco Coca o de l’Hispano Americano, extingits tots dos com l’ofici mateix.
L’ocupació juvenil sempre ha fet perdre el son als pares més que als partits. Amb certa freqüència llegim als diaris històries humanes a l’estela de les crisis que parlen de famílies senceres a qui no els queda cap altre remei que viure de la paga de l’àvia, però en poques ocasions coneixem l’extrem oposat, el del menor de la família capaç de mantenir la prole a qui pertany. El xaval espavilat que tots tenim a càrrec nostre ja no pot mantenir els seus perquè rares vegades té la possibilitat d’omplir-se la nevera a si mateix, si és que no comparteix el frigorífic amb pares, germans i algun cunyat desnonat.
Sovint, el debat públic se centra més en les pensions que en l’ocupació juvenil. La política troba en els pensionistes o en els qui ja van rondant l’edat (La hoja roja , de Delibes) un calador partidista molt més desitjable que aquesta joventut desencisada per qui no val la pena gastar més de minut i mig en un míting. Tenen més ganxo electoral la paga de jubilació i els viatges de l’Imserso que les promeses de digitalització o les inversions en R+D que gairebé mai arriben. Els adolescents de diverses generacions, la meva inclosa (tempus fugit), coneixen tant d’R+D+I i del suposat mannà de possibilitats de feina que el concepte és com el dels bitllets de 500: se sospita que existeixen, però molt pocs els han vist. Tal és l’entelèquia.
La campanya electoral més recent, posem que parlo de Madrid, ha travessat el Primer de Maig i amb prou feines s’ha parlat dels joves. Molt poc de la gent gran, més enllà de l’àvia i del mena. Les propostes per a la població més necessitada s’han arraconat en favor d’un debat que no interessa gens els joves i que els nostres avis se saben massa bé. Els joves coneixen de sobres què és el feixisme i què el comunisme. Fa anys que senten parlar de les dues coses en aquesta terra caïnita i res d’això els soluciona la vida. Un sol avi d’aquest país sap més de feixisme, comunisme i llibertat que tots els candidats junts, però per a les dues franges d’edat amb prou feines ha transcendit alguna promesa ràpida.
Començava parlant de les 14 vagues generals que hi ha hagut a Espanya des de
1975. A part de les relacionades amb la igualtat i el feminisme o com a conseqüència de la participació espanyola en algun conflicte bèl·lic, quatre van tenir a veure amb diferents reformes laborals, tres amb les pensions i només una, el 14-D de 1988, tenia
Els de menys de 30 tenen dret a pensar que l’Estat fa poc o res per facilitar-los una bona feina
per objectiu tombar el pla d’ocupació juvenil de l’època. Amb èxit escàs.
Els de menys de 30 tenen dret a pensar que l’Estat fa poc o res per facilitar-los una bona feina Espanya va tancar el 2020 amb un atur juvenil del 40%, cosa que significa que 4 de cada 10 joves per sota de 25 anys estan a l’atur al nostre país. Dupliquem les taxes mitjanes de la zona euro (17,3%) i de la Unió Europea (17,2%), i segons dades de l’Eurostat, Espanya presenta una taxa d’abandonament escolar del 17,3%, molt superior al 10,2% de la mitjana europea i del 10,6% de la zona euro.
Si la nostra classe política pensa seriosament que els problemes dels joves basculen entre feixisme o llibertat o comunisme o llibertat, no només aprofundeix en el desinterès creixent entre ells i els partits, sinó que la joventut ha deixat de ser el seu negociat. Aquesta descoratjadora falta de perspectiva representa un senyal alarmant: que no hi ha plans de futur i que qui vingui darrere que carregui amb les conseqüències. Però pot ser que aleshores ja sigui tard i no quedi ni l’avi.
n