10 cançons per a l’1 de maig

Estrofes irades, reivindicatives, dolgudes o desafiadores, sorgides de la tensa relació amb el món laboral, han nodrit des de sempre la cançó popular. Recorrem una selecció de temes significatius, ja siguin reflexius o guerrers, en ocasió del Primer de Ma

El treball pot dignificar, però també alienar, com han fet notar infinitat de creadors de cançons amb poder per transformar la ira i la protesta en art musical. Algunes d’aquestes peces han adquirit un caràcter simbòlic i són evocades en jornades com la d’avui.

‘Sixteen tons’, Tennessee Ernie Ford (1955). Les cançons sobre miners són un gènere en si mateix, i aquesta és una de les més universals. Popularitzada per Tennessee Ernie Ford (va ser número u en el seu moment), la va compondre el cantautor country Merle Travis, que es va inspirar en les explicacions del seu pare sobre la pràctica, a les mines, de pagar els treballadors en vals que només es podien gastar a la botiga de l’empresa. D’aquí ve la sinistra al·lusió: «Dec la meva ànima al magatzem de la companyia».

‘Work song’, Nina Simone (1961). La feina com una condemna, literalment en la seva versió original (de Nat Adderley i Oscar Brown Jr.), com a preu a pagar per un comportament punible. La va divulgar Nina Simone, si bé a Espanya aquesta peça va arribar convertida en La canción del trabajo, en la veu de Raphael, que ressaltava la dignitat del compromís laboral, «con nieve y con frío», que acompanya la persona «como el amigo más fiel». Brighton 64 va restituir-ne el sentit original a la furiosa Bola y cadena.

‘Cuando voy al trabajo’, Víctor Jara (1974). L’assassinat de l’obrer Roberto Ahumada, durant una manifestació el 1973, va inspirar el trobador xilè a evocar la seva vida quotidiana, lligada a peu d’obra al llarg de les «hores amargues» de la jornada. Rutina redimida per l’amor («cuando llego a la casa / estás ahí / y amarramos los sueños»), fent lliscar una premonició tràgica entorn d’aquesta vida desproveïda d’horitzó, «sin saber el fin».

‘Factory’, Bruce Springsteen (1978). En els seus recitals a Broadway (2017-18), el Boss ho va confessar per fi: «Mai vaig veure l’interior d’una fàbrica». Però sí que ho va veure, i va patir, el seu senyor pare, Douglas, operari a la cadena de muntatge de Ford a

Edison, New Jersey, inspiració d’aquest mig temps resignat («aviat al matí sona el xiulet de la factoria»), que parla de com aquella feina agredia les seves orelles sense protecció, però

«li donava la vida». Com confessaria al seu biògraf Dave Marsh, «hi ha gent amb una feina que canvia el món, i una altra que evita que tot s’enfonsi».

‘9 to 5’, Dolly Parton (1980). La reina del country, en un número pop desenfadat que denuncia les servituds de l’horari laboral i transmet un missatge determinat: «sigues el teu propi cap, puja la teva pròpia escala». El tema va formar part d’un àlbum conceptual consagrat a la temàtica laboral, 9 to 5 and odd jobs, va donar títol a una pel·lícula i va ser agenciat per Hillary Clinton a la seva campanya presidencial del 2008.

‘She works hard for the money’, Donna Summer (1983). El Respect de l’era disco, reconeixement de la suor de la discreta dona laboriosa. «Ella treballa molt pels diners / millor que la tractis bé». Va sorgir de la conversa de la cantant amb una empleada dels lavabos del restaurant de celebritats Chasen’s, de Los Angeles, anomenada Onetta Johnson, a qui Donna Summer va homenatjar a la contraportada de l’àlbum.

Tennesse Ernie Ford.

Víctor Jara.

Dolly Parton.

La Polla Records.

Pep Gimeno.

Nina Simone.

Bruce Springsteen.

Donna Summer.

Estopa.

Las Odio.