Delícia pop de mitjana edat Pema-Music as Usual
La banda escocesa conserva la seva esplendor en el reconfortant ‘Endless arcade’, àlbum facturat després d’un lapse de cinc anys i després de la marxa d’un dels seus tres compositors, Gerald Love.
Del frec de les guitarres aspres i les veus en harmonia van sortir àlbums que van imprimir accents de llum a l’indie dels 90, com Bandwagonesque o Grand prix, emparats per l’escuderia Creation, d’Alan McGee. Els nois de Teenage Fanclub van telonejar Nirvana, van tenyir de melancolia les tardes d’alguns macrofestivals i es van establir com a marca de confiança d’un pop alhora corpulent i sensible, sense urgències, que mai ha deixat a l’estacada els seus seguidors. Aquí tenim aquest Endless arcade per inflar l’orgull de fan amb el seu suculent cançoner de mitjana edat.
Teenage Fanclub arriba al 2021 amb una ferida interna: del trio de compositors n’ha caigut un dels pilars, Gerald Love, que va al·legar desinterès en les llargues gires. Raó paradoxal, vist el panorama. Ara, en lloc de quatre cançons de cada autor, la proporció d’àlbums anteriors, Endless arcade conté sis temes de Norman Blake i sis més de Raymond McGinley. I la història continua. No hi ha canvis ostentosos en l’arquitectura sonora, tan distintiva, tot i que sí que és possible apreciar-hi nous matisos, com els sintetitzadors d’un flamant fitxatge, Euros Child, que va ser líder d’aquella raresa psicodèlica gal·lesa anomenada Gorky’s Zygotic Mynci.
Hem crescut amb Teenage Fanclub i hi ha una cosa reconfortant en la trobada amb aquestes estrofes tan viscudes i amb el carinyo amb el qual tracten cada petita inflexió en les seves cançons. La sinceritat en l’art és un valor vidriós, però hi ha un rastre de franquesa en aquest àlbum des del tema d’obertura, Home, on Blake resol la seva perplexitat diària –«cada matí obro els ulls, / desperto a la realitat, / em sento desconcertat»– amb la teràpia d’un solo de guitarra de quatre minuts. Es percep la complicitat amb l’oient i la bonhomia a la peça titular –«no tinguis por d’aquesta sala de jocs sense fi que és la vida»– i en aquesta fatalista Everything is falling apart, en clau de big bang còsmic: «Relaxa’t, troba l’amor / Agafa’t a la mà d’un amic / Però, ei, diverteix-te / perquè tot s’acabarà».
Temes brillants
Endless arcade conté molts versos per al gaudi generacional, però sobretot atresora un alt nombre de cançons excel·lents. The sun won’t shine on me atrapa amb el seu baladisme amb vestigis de la festa i les seves delicades sanefes de guitarra, In our dreams desprèn un halo daurat i I’m more inclined és ambrosia pop, incloent-hi un esvelt pont de guitarres. I el tiberi continua amb les harmonies vocals de Back in the day o a cavall de la introspectiva The future, amb ressonàncies dels Beach Boys. La química interna no s’ha esvaït, i Blake, McGinley i companyia tornen a ancorar-nos en la seva lògica de tonades triomfants perquè li agafem gust a la idea d’envellir amb ells.
n