Crònica d’un dimecres diferent
El futbol és màgic. Estic segur que la nit abans del PSG-Manchester City, el nostre Pep Guardiola va cavar clandestinament un forat negre sota la zona que ocuparien els centrals de l'equip francès. Era la seva trampa per deixar en fals i sense tasques concretes uns homes que durant el partit van descobrir que no tenien al davant ni davanter centre ni fals nou per marcar, amb la qual cosa van acabar desordenant amb accions dessincronitzades els seus propis companys parisencs.
El Pep fa coses així, tot i que de vegades, com dimecres, no li surten. MauricioPochettino, una altra astuta guineu, en canvi, li va estendre a ell un parany que sí que va funcionar durant 45 minuts. Va disfressar el PSG de City i el va moure com un equip amb més cohesió i suport intern que els britànics en persona. Els va superar en la seva pròpia especialitat, futbol de conjunt, amb l'ornament de Neymar, Mbappé i Di María com tres cavalls àrabs solts, encabritats i devastadors però en el fons molt subordinats a la rigidesa tàctica d'un equip que semblava més alemany que francès. A sobre, va aconseguir un gol de defensa rematant un córner. A causa d'això, durant mitja hora, a través del City vam veure el Guardiola més desorientat, titubejant i deprimit de molts anys. Es veia inferior i no trobava respostes tàctiques. Fins i tot va haver de patir una por cagalera per Neymar, més superb que mai i que durant una bona estona va tornar a demostrar que és ara el millor futbolista trencador del món.
Pochettino, Pep, Klopp, Neymar i Messi són els nostres cinc millors consols davant el món on vivim, però durant el descans de la mitja part el tècnic argentí es va equivocar a l'inculcar certa pru-dència al seu equip, que anava d'impressionant guanyador. I aquest conjunt fins aleshores perfecte es va desfer per si sol damega-artista vant el reflex del Pep d'arriscar una mica més malgrat sentir-se inferior. El fet és que, en aquestes noves coordenades,Neymar es va desplomar i tot va canviar. No sabem què li passa a Neymar en aquests tràngols. Potser 45 minuts al màxim és el seu límit físic i psicològic ara que sembla que gasta tantes forces amb les festes, el xiulet i el dubte existencial sobre si li convé més rematar la seva carrera darrere del seu objectivament –però francès– inferior Mbappé, convertirse ell en el rei únic del grisenc París o intentar tornar a divertirse guanyant un parell de Champions més al costat del seu antecessor Messi. El fet és que, sense Neymar, amb Mbappé convertit més en bèstia implacable que en i amb el París intentant deixar passar el temps en comptes de jugar, davant Guardiola va aconseguir posar dret el seu millor i més buldòzer City. Ves a saber si va ser Déu o l'atzar qui li va regalar dos gols d'errors aliens que van ser tan escandalosos que haurien deslluït el triomf de qualsevol que no fos el Manchester blau.
El Madrid, ¿campió?
Deixin-me treure el passioner que porto dins. Si després d'haver vist aquest partit resulta que és el Madrid el campió d'aquesta Champions, molts perdríem bona part de la fe en les nostres conviccions i en aquest amor principal de les nostres vides que és la pilota que es mou entre pantalons curts. Però pot passar. Fins i tot així, fins i tot si ens quedés per davant una altra vegada aquest calze amarg, després de nits com la de dimecres a París i de veure el que vam veure en astúcia, potència i categoria, estaríem contents d'haver viscut un contrapès tan subtil en tantes coses horroroses que passen, que odiem, que ens pressionen i que perjudiquen irreparablement a persones que mereixen felicitat i il·lusions que s'haurien d'aconseguir dins i fora dels estadis.