«El model turístic es basava en la precarització de la vida»
L’associació de veïns i l’assemblea Resistim el Gòtic, a les quals aquest professor de Biologia dedica gran part del seu temps, no només posen la cara i el cos per aturar desnonaments i obrir portes als que les troben totes tancades, sinó que també reivindiquen un barri viu i mestís, on els veïns ‘de tota la vida’ teixeixen xarxes amb els nouvinguts. — ¿Com estan vivint la pandèmia els veïns del Gòtic?
— Quan vam poder començar a sortir ens va permetre adonarnos que hi havia més persones vivint aquí de les que pensàvem. Abans ens costava parar-nos a l’espai públic. Ens trobàvem al bar de torn o al centre social, però la massificació turística dificultava molt fer-ho al carrer. Amb la pandèmia vam començar a recuperar la sensació que al carrer també podíem interactuar. Hem recuperat llocs que el turisme s’havia menjat, com la plaça Reial i la catedral.
— Entre els turistes hi havia veïns.
— Exacte. També és veritat que la gent està ara més tranquil·la. Tenim menys pressions a l’espai públic i aquest canvi s’ha notat en la salut mental de molta gent; poder dormir, poder passejar... Abans estàvem permanentment en estat de crispació: mira aquest grup de turistes què està fent, mira quina ràbia em fa que ha tancat aquesta botiga... Aquesta crispació ja no hi és. Sentim més propi el nostre espai i hem recuperat una mica la tranquil·litat.
— ¿Massa tranquil·litat?
— L’altra cara de la moneda és que la fallida del model basat en el monocultiu turístic ha deixat tirada molta gent. Estem vivint a les nostres carns com els nostres veïns, la majoria dels quals estaven en una situació precària, malvivien del turisme i molt al dia, s’han quedat sense diners d’un dia per l’altre.
— Destaca la constatació que eren més dels que pensaven.
— El discurs que el barri és mort és un discurs interessat, clarament. Interessa vendre que el barri és mort i buit. Interessa vendre que està perdut perquè un territori sense veïns dona via lliure a l’especulació, la ciutat negoci i el parc temàtic turístic. És un discurs interessat que, a més a més, per una qüestió de desgast, molta gent de Barcelona i fins i tot del districte ha comprat. ¿Per què no reivindiquem la gent que resisteix, la gent que aguanta, la gent que continua qüestionant aquest model de ciutat, que al final s’ha vist que és la que queda aquí?
— ¿Per què no?
—Doncs això l’hi preguntem nosaltres a l’ajuntament, que està apostant per tot el contrari. Ara, de cop, els interessa repoblar el Gòtic. Jaume Collboni ho diu obertament: «Hem de fer que la gent torni a viure i treballar al centre de la ciutat». Però no els interessa que sigui la gent pobra que ja viu aquí o que ha estat aguantant durant anys les envestides, amb la complicitat de l’ajuntament, per fer-la fora; al contrari, hem d’atraure el talent internacional, els estrangers de classe alta. I resulta contradictori dir que vols que vingui gent a viure al centre quan no estàs fixant la població que ja viu aquí o no estàs permetent a la població immigrant, que fa temps que està repoblant el barri, quedar-s’hi i generar les seves pròpies dinàmiques comunitàries. Ara interessa repoblar, però com a vehicle de captació de capitals.
— ¿Cap a on hauríem d’anar?
— S’han de generar altres economies i un nou model productiu més just socialment, laboralment i ambientalment. Ara diuen que s’ha d’anar cap a l’economia verda, la tecnologia i la digitalització. Fantàstic. Però això serveix de poc si no canvia el model productiu. ¿Per què no ho fem des de l’àmbit públic o publicocomunitari? El que està fent l’ajuntament és fiar la recuperació econòmica de la ciutat als mateixos actors privats de sempre. T’ho venen com una diversificació econòmica, perquè en teoria passarem del turisme a l’economia verda, digital i tecnològica, que segons ells genera llocs de treball de qualitat, però al final és el mateix de sempre: regalar diners públics als privats perquè decideixin i gestionin ells el futur de la ciutat. I ja sabem quina és la seva fórmula: precarització, gentrificació... Capitalisme, en definitiva.
— D’aquí pocs dies se celebrarà el 10è aniversari del 15-M. ¿Com van de forces una dècada després els moviments socials?
—La gent té molts problemes per viure, en general, i la institucionalització de part dels moviments socials en els últims anys s’ha notat. Els moviments socials més autònoms estem en un període de renovació de forces. A més a més, invertim gran part de l’energia a parar cops en la crisi de la vivenda.
— ¿És la seva principal batalla?
— La més urgent. Moltes de les persones que venen a les nostres assemblees viuen en la més absoluta precarietat, tant que no les ha afectat la moratòria de desnonaments. No tenen contractes de lloguer al seu nom, ocupen pisos fets pols de grans propietaris que ja s’han encarregat de repartir el pastís en petites SL per quedar fora de la moratòria, que hauria d’haver parat tots els desnonaments i no ha sigut així. Ara s’allarga tres mesos, d’acord, però aquests tres mesos seguirem amb els desnonaments que mai es van parar, en els quals, a més, ens estem trobant que les comitives judicials van canviant els protocols i es mostren més violentes que mai. En els casos que han quedat fora de la moratòria han anat molt a sac; sembla que volguessin executar sí o sí.
— I amb els casos que sí que han pogut acollir-se a la moratòria, ¿què passarà quan s’acabi?
— Aquí el que realment importava era aprofitar aquesta moratòria per blindar els drets, cosa que no s’està fent. Als bancs i als fons d’inversió els és igual esperar sis mesos per desnonar, no tenen pressa. El que s’ha de blindar és un marc legal que garanteixi que els grans tenidors estiguin obligats a oferir un lloguer social, la llei 17/2019 que va tombar el PP. Aprovar una llei de vivenda que ampliï el parc públic, canvis estructurals a escala estatal que no s’estan fent. Tot són pedaços.
n