La rèplica en els càstings
Escolto amb delit els accents d’aquestes veus sense rostre que sorgeixen del contracamp
No diuen fa bo o no fa bo, diuen «ha sortit un dia...». «Ha sortit», com si els núvols o el sol, la pluja o el vent toquessin en un sorteig. L’expressió inclou, al meu entendre, parts iguals de sorpresa, de gratitud i d’admiració. S’accepta que cada dia serà diferent i que la impredicció és molt probable. És una manera de relacionar-se amb el clima totalment diferent de la meva, que soc mesetària. Estic al nord on les dones tenen noms sonors que no havia sentit abans i que m’agraden com Goreti, en honor a la santa i màrtir del segle XX, o Dorleta, una verge que té el seu santuari a Àlaba i és la patrona dels ciclistes o txirrindularis.
Els dies ens estan sortint grisos i plujosos, però no importa, perquè no vam venir al nord buscant el sol, sinó paisatges verds i no hi ha molsa ni falgueres ni hortènsies sense plugim. Quan aquí et parlen de la climatologia, no hi ha ressentiment ni decepció, com n’hi hauria en el comentari derrotat i resignat d’un llaurador castellà. Nosaltres diem «fa bo» o «no fa bo» recorrent a un verb impersonal que al·ludeix implícitament a una voluntat, potser de Déu o potser del destí. Hi ha pena en el nostre «fa sol» o «fa fred».
Som víctimes de sequeres pertinaces, de gelades intempestives, de calamarsades a deshora, de rius escanyolits, estem més acostumats a espavilar-nos en l’escassetat que a disfrutar de cicles d’abundància que es repeteixen i solen sortir bé.
En l’«ha sortit» de la gent de les terres estovades per la pluja en les quals l’arada es clava amb facilitat, trobo més alegria. Estan disposats a mirar al cel cada matí i deixar-se sorprendre, no com nosaltres, que sempre voldríem una altra cosa diferent: menys fred a l’hivern, menys xafogor a l’estiu, menys vent a la primavera. Al nord és com si cada dia fos el primer, com si ells tinguessin molta més consciència de l’atzar que regeix el cosmos, sabessin que ningú té ni culpa ni mèrit del sol i dels núvols ja que la naturalesa és repetició i simultàniament canvi i, en qualsevol cas, els homes i dones, ¿què som, sinó comparses?
Penso en tot això mentre assajo amb els actors una seqüència en la qual un jove guàrdia civil acabat d’incorporar a la seva primera destinació interroga el potencial testimoni d’un segrest. Estem al 1977, anys de plom, i aquest jove guàrdia del sud sent por al nord. Sempre em va interessar el temor de qui va triar com a professió ser valent. El guàrdia de la meva escena se sent indefens i acovardit davant l’home esquerp que habita el bosc i sent i flaira i veu molt més que ell. Els seus ulls d’andalús no saben orientar-se en la boira, no coneix més arbres que les oliveres i vol fer bé la seva feina, però, alhora, tem que aquests núvols posats en la fageda se l’empassin. És un guàrdia sense vocació de disparar, per a qui la Benemèrita és només un mitjà per guanyar un jornal i escapar-se de la misèria.
Per a la gravació que l’actor ens va enviar setmanes enrere durant el procés de selecció, es va col·locar davant una càmera, possiblement la del seu mòbil, i va recitar els diàlegs davant una paret qualsevol de casa seva. Una veu femenina li donava la rèplica, invisible per a mi, ja que l’objecte de la prova era ell. Així es fan les audicions als actors en temps de pandèmia. La primera ronda del
M’admira la qualitat i la traça dels actors i actrius, més professionals que mai
càsting són autogravacions domèstiques o self-tapes. A partir d’allà els directors triem els que s’acosten més al personatge que tenim al cap i els convoquem a una segona volta. Com tantes altres coses, són processos que abans de la pandèmia rebutjava i en canvi ara trobo molt útils. M’admira la qualitat i la traça dels actors i actrius, més professionals que mai, interpretant al seu aire personatges dels quals amb prou feines saben res, únicament el que poden deduir de les quartilles que reben i que recreen sense maquillatge, ni vestuari, ni llums, ni decorat. Compten, això sí, amb qui els dona la rèplica. Es recolzen en la seva nòvia, el seu representant, el seu company de pis, un col·lega d’ofici... Miro l’actor que fa la prova, però també escolto amb delit els accents d’aquestes veus sense rostre que sorgeixen del contracamp i fantasiejo amb la seva identitat, el seu vincle... Sentir les seves rèpliques em fa viatjar a llocs que fa més d’un any que no trepitjo. Com en la vida, quants mons contenim a dins i que poc conscients que en som.