Elogi del que és primari
Robe Iniesta entrega als seus fans, desconcertats per la suspensió de la gira d’Extremoduro, un àlbum conceptual en el qual escurça distàncies amb la sonoritat rockera de la banda.
Robe ‘Mayéutica’ El Dromedario Records
Bonic embolic el que ha organitzat Robe Iniesta al cancel·lar la gira de comiat d’Extremoduro sense contrastar la seva decisió ni amb Live Nation ni amb el seu col·lega de banda, Iñaki Antón. Suspensió que les dues parts titllen d’«unilateral», mentre la promotora diu haver reprogramat totes les dates per al 2022, si bé no pot anunciarles «sense la conformitat de Robe». Enrevessada situació, amb 300.000 entrades en joc, que els seus compradors no saben si tornar o conservar, de la qual es desprèn una idea clara: Robe va a la seva bola i el seu ordre de prioritats l’encapçala la seva carrera en solitari, la nova entrega de la qual, Mayéutica, paradoxalment mira cap a Extremoduro sense ser Extremoduro.
És el seu tercer àlbum al seu nom i el que més s’acosta a la sonoritat del grup mare. Si en els anteriors rebaixava l’estridència elèctrica a favor dels arranjaments de violí i de metalls, i els reflexos del rock andalús més líric dels 70, en aquest tendeix a la simbiosi entre aquest imaginari i la catarsi d’Extremoduro. Robe el presenta com una continuació de La ley innata (2008), la qual cosa s’adverteix des del primer tema, aquest Interludio que reprèn el leitmotiv melòdic d’aquella Dulce introducción al caos.
Si La ley innata invocava Ciceró, i la seva igualació dels humans amb les bèsties pontejant l’educació, a Mayéutica el referent és Sòcrates i el seu mètode a través del qual el mestre indueix el coneixement al deixeble tan sols fent-li preguntes i despertant les seves pulsions latents. Dues maneres de dir el mateix i que apunten a l’enaltiment de l’instint com a símbol de puresa. Robe el persegueix i el celebra al llarg d’aquest disc serpentejant, que parla de transcendir límits, retrobar estímuls primaris i celebrar l’amor com a principi i final.
Tremend riu narratiu que, com
La ley innata, presenta quatre moviments sense pauses. Robe comença entreveient el camí entre violins crespats i guitarres redoblades (nou fitxatge, Woody Amores, de Sínkope). Senyalitza després un punt i a part amb la seva declaració de tornar a allò primari, que esclata en una tornada assilvestrada amb original deriva funky. El tercer i quart moviment, els més llargs, serveixen el
tour de force a la plenitud metafísica entre acceleracions vertiginoses, esbufecs d’òrgan Hammond i aparell simfònic, amb el traç de violí imprimint caràcter i la veu aguda de Lorenzo González donant profunditat.
Àlbum dens i ultramuntà d’un Robe solista que veiem, ara sí, com a continuador d’Extremoduro i no tant com a vehicle paral·lel o d’entretemps. Mayéutica és interiorista i èpic alhora, conté les claus sòniques i textuals precises per tornar a excitar els fans del grup i deixa caure un final obert, a Coda feliç, que només ell sap on pot conduir.