La banda sonora de les relacions tòxiques
El ‘boom’ dels grups de noies va imposar fa 60 anys una mirada femenina en la música popular i va omplir les llistes d’èxits amb històries de maltractaments i dependència emocional.
Maltractaments físics, abusos verbals, infidelitats, alienació parental, dependència emocional... Són els ingredients d’un episodi qualsevol de la sèrie documental protagonitzada per Rocío Carrasco que en les últimes setmanes ha posat a prova la consciència i els llagrimalls de mig Espanya. Però són també alguns dels materials amb què fa sis dècades es va construir un dels subgèneres més captivadors de la història de la música pop: l’anomenat girl group sound, el so dels grups de noies. Un moviment tan efervescent com fugaç (la seva època d’apogeu va durar tan sols quatre anys, del 1961 al 1965) que va elevar a la categoria d’obra d’art el retrat adolescent d’una relació tòxica. Si en lloc de cançons d’Eurovisió principalment francòfones, Rocío, contar la verdad para seguir viva hagués fet servir com a sintonia el He’s got the power de The Exciters, la cosa hauria encaixat la mar de bé.
Protagonitzat per grups de tres o quatre noies molt joves i majoritàriament afroamericanes, el fenomen girl group va esclatar a l’inici de la dècada dels 60 de la mà de les Shirelles (que el 1961 van col·locar dues cançons en el número u), tot i que comptava amb el precedent de les Chantels, un quintet femení de doo wop que el 1958 ja havia aparegut a dalt de tot de les llistes amb Maybe. Durant els anys següents es van arribar a censar fins a 1.500 grups de noies només als EUA; una dotzena llarga van assolir l’èxit i van forjar el que l’eminent crític i historiador Greil Marcus va definir com «la música més bonica i acuradament treballada de tot el rock’n’roll».
El judici no és exagerat. Al cap i a la fi, cançons com Will you love me tomorrow, el primer número u de les Shirelles, eren el resultat final d’una feina en cadena en la qual solien intervenir els talentosos compositors pop que treballaven a l’edifici Brill de Nova York (en aquest cas, Gerry Goffin i Carole King, que en aquell temps eren marit i muller), productors i arranjadors de gran presència (aquí, Luther Dixon, que venia d’escriure cançons per a Elvis Presley i Jimmy Reed) i els millors músics de sessió disponibles.
Problemes de noies
La lletra de Will you love me tomorrow, que revela les inseguretats d’una jove que es pregunta si el seu nòvio continuarà estimant-la després que tots dos tinguin la seva primera trobada sexual (un tema audaç que va portar no poques emissores de ràdio a vetar la cançó), dibuixa el terreny on es mourà la immensa majoria de les cançons del gènere: són noies parlant amb noies sobre els assumptes que els preocupen i convidant altres noies a unir-se a la conversa des dels seus dormitoris.
La irrupció del girl group sound marca l’arribada d’una mirada femenina (i sovint adolescent) a la música popular. Per primera vegada, les dones joves ocupen el centre de l’escenari del mainstream, una cosa que no tornarà a succeir fins a la dècada dels 90, i ho fan per exposar una sèrie de qüestions i inquietuds inequívocament vinculades al seu gènere i a la seva edat.
El tema estrella és, per descomptat, l’amor. I també el seu revers fosc. Al costat d’exultants celebracions dels goigs de l’enamorament juvenil, amb els cors bategant com locomotores (Be my baby de les Ronettes, He’s so fine de les Chiffons, Then he kissed me de les
Crystals...), abunden les cançons que relaten històries bastant més sinistres. En alguns casos, la protagonista es reafirma en la seva voluntat de continuar estimant un noi que, segons el parer de tots els seus pròxims, és en realitat una persona molt poc fiable; un exemple elevat és Baby it’s you, de les Shirelles. En d’altres, la noia es troba atrapada en una relació sentimental que s’ha convertit en una presó, com succeeix a Chains, de les Cookies (quan els Beatles van incloure sengles versions de Baby it’s you i Chains
al seu primer elapé, el canvi de gènere va alleugerir en bona mesura la càrrega ominosa de les lletres).
Clar que la dependència emocional que confessaven patir les Cookies es queda en un joc de nens al costat de la toxicitat de la relació que manté la protagonista de He’s got the power, de les Exciters (tot i que al quartet hi militava un home, mantenim l’article en femení perquè les Exciters eren, en gairebé tots els aspectes, un grup de noies). «Ell em fa fer coses que no vull fer/ em fa dir coses que no vull dir/ i tot i que vull trencar amb ell/ no puc deixar de dir que l’estimo/ i no puc deixar de fer coses per ell./ ¡Ell té el poder de l’amor sobre mi!». La cançó, escrita per Ellie Greenwich i Tony Powers, és magnífica (va ser el segon hit del grup després de la bomba de Tell him),
però la lletra revela un patró psicològic bastant alarmant.
De la il·lusió a l’infern
Si hi ha un grup que reflecteix com cap altre el pas de la il·lusió adolescent a l’infern privat són les Crystals. Quan el novembre del 1961 el quartet novaiorquès va gravar There’s no other (like my baby), el seu primer senzill per al segell de Phil Spector Philles Records, les noies van acudir a l’estudi directament des del ball de graduació de l’escola amb els seus vestits de festa. Poc després van llançar Uptown, una cançó que sota la superfície d’entrega romàntica revela ja una realitat problemàtica: un home que rep humiliacions sense fi ni compte a la feina s’encoratja quan arriba a la nit a casa i està a soles amb la seva parella. El desenllaç estava gairebé cantat i va quedar explicitat al tercer single del grup: He hit me (it felt like a kiss). Ell em va pegar i jo ho vaig sentir com un petó. Una composició tan malsana i malaltissa que mereix una peça a part.
El fracàs de He hit me (it felt like a kiss) va tenir conseqüències. Spector, un maltractador de trets psicòpates que acabaria els seus dies entre reixes per homicidi, va decidir gravar un nou senzill de les Crystals... sense les Crystals. Les veus de He’s a rebel pertanyen a Darlene Love i les Blossoms, que un temps després publicarien, aquesta vegada al seu nom, That’s when the tears start, un altre fabulós relat d’aflicció per culpa d’un oncle fumut. He’s a rebel, que es va convertir en el primer número u de les Crystals, va dibuixar un estereotip que faria fortuna en els anys següents: el del noi dolent i torturat que desperta l’instint de protecció (i els sentiments amorosos) d’alguna jove de bon cor.
Les Shangri-Las, un grup de noies blanques i poc refinades criades en un dur veïnat de Queens, es van especialitzar en aquest tipus de relacions ambivalents i, esperonades pel productor i compositor George Shadow Morton, van portar el gènere a unes cotes d’angoixa i melodrama mai abans vistes. «És dolent però no és malvat», diu del seu nòvio la protagonista de Give him a great big kiss (després de no poder precisar el color dels seus ulls perquè «sempre utilitza ulleres de sol»). A Remember (walking in the sand) el pelacanyes desapareix i al cap de dos anys (¡dos anys!) li escriu una carta a la seva nòvia dient-li que n’ha trobat una altra. A la icònica Leader of the pack (la lletra de la qual inclou el memorable dístic «em van dir que era dolent/ però jo sabia que estava trist») el conflicte es resol per la via de la mort accidental. I a la devastadora I can never go home anymore, la solista lamenta haver anteposat la passió per un noi que no la mereixia a la relació amb els seus pares, que ha quedat definitivament trencada. Una cosa que bé podria haver cantat Rocío Carrasco a la seva casa d’Argentona.