Problemes amb el (super)pare

‘Jupiter’s legacy’ Steven S. DeKnight (Netflix, 7/5/21) ★★

Ara fa gairebé quatre anys, el guionista de còmics Mark Millar es va fer encara una mica més ric quan Netflix va adquirir el seu segell Millarworld per gairebé 25 milions de lliures. L’acord no incloïa les seves propietats més conegudes, Kick-Ass i Kingsman, però hi havia prou material i més per començar a treballar. Si per alguna cosa és conegut Millar, a més de ser-ho per la seva obstinació de subvertir el mite del superheroi, és per no saber deixar de crear.

Jupiter’s legacy, títol coengendrat amb el dibuixant Frank Quitely, tenia potencial com a sèrie per ser un relat que cobreix diverses generacions i que compta amb una rica col·lecció de personatges. Els principals són Utopian i Lady Liberty, parella de superherois que es dediquen a salvar el món amb familiars i col·legues des dels anys trenta, quan tots van adquirir els seus poders després de trepitjar una illa misteriosa. Shel i Grace (aquests són els seus veritables noms) volen passar el testimoni als seus fills, però Brandon i, sobretot, Chloe són celebrities vàcues sense gran respecte pels ideals del supergrup La Unión (uns altres La Unión). A més de fer-ho amb els seus fills, Utopian ha de lluitar amb el seu germà Walter, àlies Brainwave, centrat a fer un pas més enllà en el control del país i posar els superherois en política.

Les esperances entorn de la sèrie van començar a baixar quan, el setembre del 2019, va transcendir que el seu creador, Steven S. DeKnight (Spartacus), marxava del projecte per diferències creatives; va ser substituït per Sang Kyu Kim (guionista de The walking dead).

Aquesta classe de canvis, i més a meitat de rodatge, sempre fan sospitar el pitjor: la falta d’una visió clara, en la qual totes les forces creatives i industrials darrere d’una sèrie hi creguin igual.

I vist el resultat, si imaginaven el pitjor, imaginaven bé. La visió que ha prevalgut en aquesta sèrie sembla una de confortable consens, de por del risc. Això en un moment en què la tele permet als superherois ser tan cínics com a The boys i tan llunàtics com a Watchmen. On a les vinyetes hi havia dos fills cínics, sense gaire interès pel codi dels seus pares, ara tan sols la Chloe (Elena Kampouris) porta realment una vida dissoluta i esbojarrada; el Brandon (Andrew Horton, amb

una mica de jove Jason Patric) no es deixa temptar per superficialitats. La rebaixa en l’humor negre no molestaria si vingués acompanyada de conflictes dramàtics amb veritable interès.

Sense tensió narrativa

Mancat de qualsevol tensió narrativa, Jupiter’s legacy alterna morosament entre seqüències d’acció superheroica no especialment distingides i, sobretot, diàlegs eterns sobre un parell d’assumptes recurrents: un, què comporta ser fill d’un home amb superpoders, i dos, si els superherois han de posar-se o no en qüestions de govern. Tot això, inflat amb una trama pretèrita que només era un pròleg al còmic i aquí es converteix en llarga, llarguíssima història d’orígens, amb un succés tràgic entremig.

Farragosa en el desenvolupament, al tercer capítol la sèrie ens presenta tota una gamma de nous personatges que es converteixen en momentanis antiherois de l’acció. No sabem on mirar, ni si fa falta fer-ho.

¿Quina sèrie volia realment DeKnight? ¿Per què Millar no ha lluitat per preservar la visió original? ¿O és que ara crea pensant més en la seva més jove descendència, amb prou edat per interessar-se per les obres del pare? Segurament mai tindrem respostes per a res d’això. Sigui com sigui, el Millarworld de Netflix arrenca amb preocupant dèficit de diversió i emoció.