Sonall vermell al bressol del capitalisme
Aquell súper va néixer com un ‘no’ a l’èmfasi de l’individualisme, afirma un fundador
Després de 48 anys, és una fórmula comercial que uns adoren i altres volen ridiculitzar
Park Slope no era el 1973 un barri gaire recomanable. Allà i llavors, a l’empara de la primavera activista en què estaven immersos els Estats Units, va néixer la que avui no només és la degana de les cooperatives d’aquell país, sinó, a més a més, un fenomen digne d’estudi, amb 17.000 socis.
Quan Julia Tortoriello va arribar de l’Argentina amb el seu marit i dues criatures a instal·lar-se a Brooklyn, la mateixa persona que la va orientar sobre metge, escoles bressol i escoles li va parlar d’una cosa que acabaria sent igual d’intrínseca per a la seva vida al barri, una «autèntica experiència novaiorquesa» i, també, «una de les coses més meravelloses» que ha viscut a la ciutat: Park Slope Food Coop.
Sí, els adults de la casa havien de fer-se membres obligatòriament de la històrica cooperativa al 782 de Union Street pagant cada un 25 dòlars i fent una inversió inicial de 100 dòlars per barba si volien poder comprar als seus atapeïts passadissos (a lmenys abans de la pandèmia). Sí, havien de complir rigorosament els torns de feina que implica ser-ne membre: dues hores i 45 minuts cada quatre setmanes.
El que aconseguien a canvi, en qualsevol cas, és molt més que accés a productes d’extrema qualitat, sovint orgànics i locals, marcats només un 21% sobre el preu a l’engròs en comptes del 40% o el 60% i fins i tot el 90% d’altres supermercats, cosa que permet als membres un estalvi calculat d’entre el 20% i el 40%. I Tortoriello admet que «et desgastes una mica en el procés», que el «superestricte et pot arribar a fastiguejar», però entén també que «és l’única manera que funcioni, perquè si hi ha flexibilitat se’t descomposa tot.» I parla apassionadament dels «vincles comunitaris» que ha teixit amb gent de totes edats, races i cultures amb qui treballa. «Hi ha un sentiment d’orgull de pertànyer», diu.
«Nova onada cooperativista»
El seu testimoni és la constatació de l’èxit de la visió que als anys 70 van tenir un grapat de joves progressistes i idealistes que, en la «nova onada» del moviment cooperativista que es va viure als Estats Units en aquella època de despertar polític per a molts, van decidir plantar en aquesta cantonada de Brooklyn la llavor d’un projecte que no només ha perviscut, sinó que s’ha convertit en una institució llegendària, admirada i estudiada i, com ja ha provat París i ara mira de comprovar Barcelona, exportable. És la cooperativa més gran i durant més temps activa dels EUA i, abans que el coronavirus li donés, com a tot a tot arreu, un cop brutal, un model d’èxit: més de 17.000 membres i vendes per damunt dels 58 milions de dòlars.
Un d’aquells fundadors era Joe Holtz, llavors un novaiorquès d’uns vint anys implicat sobretot en el moviment contra la guerra del Vietnam, avui un septuagenari que forma part de l’equip de
mànagers de la cooperativa. I asseure’s a parlar amb ell és obrir les pàgines d’una enciclopèdia viva, no només d’aquest lloc sinó d’una ciutat, un país i una manera de veure el món.
«Hi havia alguna cosa trencada a la nostra societat: massa èmfasi en l’èxit individual, no en l’èxit col·lectiu i de la comunitat», diu Holtz, que per explicar la cooperativa apressa en primer lloc a recordar el moment polític en què va néixer: en un país on la lluita pels drets civils, la guerra del Vietnam, els moviments de la dona, per l’alliberament gai o el medi ambient van fer que molts es fixessin en realitats injustes dels EUA. «Érem una generació, o almenys una part, que s’adona que les autoritats no diuen la veritat, que aprèn a no confiar. I si no confies, ¿per què confiaries en el subministrament d’aliments? Vam decidir que podíem agafar les regnes de les coses el màxim que poguéssim. I no podíem tornar-nos grangers, però sí aprendre a comprar millor i directament».
«No vam inventar res de nou», recorda també Holtz abans de repassar la història del moviment cooperativista. I parla dels inicis, l’aprenentatge sobre la marxa que va fer evolucionar ràpidament el model fins a plantar els ferms fonaments que s’han mantingut inalterables, fidelitat que Holtz creu que explica que ells hagin anat millorant i sobrevivint mentre molts d’altres fracassaven. I diu molt també que assenyali com el moment més important de la cooperativa no quan van obrir el febrer del 1973, sinó un dia a finals de 1974: la primera vegada que es va dir adeu a un membre per no fer els seus torns. «Vam deixar enrere totes les nocions hippies», assegura el cofundador.
La cooperativa és també filla i testimoni de Nova York. Holtz recorda que als 70 «la gent fugia de Park Slope, espantats pel crim, i hi havia també un component de racisme». Però els lloguers eren barats i van portar al barri gent com ells. Van començar el seu projecte llogant una sala a la primera planta del centre comunitari Mongoose. No tardarien a acabar comprant l’edifici, en part perquè el propietari simpatitzava amb l’esquerra (anys després, ja sense simpaties dels propietaris que es reflectissin en el preu, van comprar els dos adjacents). I des d’allà han sigut testimonis de canvis, incloent la gentrificació, però Holtz resta importància recordant que «és tot un cicle».
«No som ni hem sigut en cap cas un experiment», remarca també. «La gent és social. És com qui va a l’església fins i tot sense creure en déu perquè el fa sentirse bé ser part d’una organització. Es crea una connexió».
Crítiques i tensions
No falten crítiques i tensions internes, com les que van enfrontar membres per una proposta de boicot a productes israelians (que no va tirar endavant) o per «escàndols» que arriben a la premsa, com les denúncies que alguns dels membres més acabalats enviaven a les seves mainaderes a fer els seus torns de feina o que es negués als empleats unir-se en un sindicat.
Tampoc hi ha escassetat de mirades que utilitzen el prisma de l’estereotip i la caricatura per retratar la cooperativa o els seus membres, des de pintant-los com frikis del kale fins a qüestionant l’estricte model o la rigidesa d’alguns membres. El Village Voice, per exemple, el va citar el 2004 com «el millor lloc per experimentar com el comunisme porta al feixisme» i en un article en un altre mitjà un cubà assegurava que «és pitjor que el socialisme», perquè «almenys en un país socialista, si coneixes la gent adequada, pots escapolir-te». Per a Tortoriello, en canvi, és apassionant veure aquesta mena de «cèl·lula del socialisme a l’epicentre del capitalisme». Per no parlar del formatge, ¡una autèntica ganga, escolti!