El Madrid també falla amb embolic
L’equip de Zidane no va passar de l’empat contra el Sevilla, gràcies a un gol durant el temps afegit, després que el VAR anul·lés un penal a favor dels blancs per assenyalar la pena màxima amb què Rakitic va avançar els andalusos.
Després de moltes anades i vingudes, el Madrid tenia la possibilitat de posar-se líder d’una Lliga que l’empat entre Barça i Atlètic li va deixar amb safata, però no ho va aconseguir. No va passar de l’empat, després d’un embolic monumental contra el Sevilla, davant el qual va empatar durant el temps afegit després d’una polèmica que va obrir la porta a la bogeria (2-2).
Va arribar l’equip de Zidane a l’últim quart d’hora amb un empat que no li valia, acabat d’aconseguir. Llavors va arribar l’embolic. Tot va començar amb un atac massiu dels de Lopetegui, amb tants efectius que la jugada va acabar en un contraatac claríssim del Madrid en el qual Bono va fer caure Benzema per evitar el gol. L’àrbitre va xiular penal per a l’equip de Zidane, però va aparèixer el VAR per tornar a l’atac sevillista i revisar una mà de Militão, una d’aquestes que sembren la polèmica entre les erràtiques decisions arbitrals.
Domini sevillista
El penal va canviar d’àrea i Rakitic va marcar per sepultar les esperances de lliga del Madrid. Això semblava, però els homes de Zidane no es van rendir i Kroos, ja durant el temps afegit, va intentar un xut que va desviar Hazard per aconseguir un empat que deixa amb vida el Madrid, a dos punts d’un Atlètic que torna a dependre de si mateix per ser campió.
El Madrid va començar tancat al seu camp entre un domini absolut del rival, sense capacitat per pressionar, ni per robar pilotes. L’única opció madridista era córrer als espais i donar-li vida a un Benzema que, als deu minuts, ja va demostrar que continua pletòric amb un gol anul·lat per fora de joc. El davanter francès és el que aporta tota la clarividència als atacs madridistes, creador i executor alhora del perill del conjunt blanc.
Quan l’equip de Lopetegui va baixar la intensitat i el Madrid va començar a respirar, va arribar el gol de Fernando en una centrada defensada amb passivitat per la defensa blanca.
Empès per la necessitat, més que acompanyat per les cames, el Madrid se’n va anar a dalt i es va encomanar a Benzema, tot i que era el millor centrecampista del seu equip i també l’únic davanter.
Després del descans va ser l’equip de Zidane el que va tenir el domini territorial. Durant molts minuts, fins més enllà de l’hora de partit, el Madrid va ser una constant frustració a la recerca d’un gol, tot i que tenia el monopoli de la pilota. Va ser així fins a la primera aparició sevillista en atac, una ocasió que va desencadenar un intercanvi de cops en el qual el Madrid va trobar el camí del perill i es va desencadenar la bogeria.
Va tenir Vinicius una d’aquestes ocasions que sembla impossible que es puguin fallar, després d’una meravellosa i aïllada combinació entre Modric i Kroos, però va ser el preàmbul del gol d’Asensio, el premi a un Madrid sense capacitat per fer caure murs, tot i que sempre apostat per aprofitar quan l’enemic baixa les defenses de les portes.