La bossa o la vida

Va ser una cosa així com una nit de Cap d’Any, però sense raïm ni cotilló. No canviava l’any, però com si ho fes. No canviava el segle, però com si ho fes. Era tan sols un canvi d’estat. Un relleu. Una modificació de les regles del joc. Hi va haver petons, abraçades i pluja de missatges al mòbil. Hi va haver brindis, gresca, excessos i copes fins a les tantes. Tret d’això, sembla que no hi va haver ni globus ni confeti. Les úniques serpentines van ser les que, invisibles, es desplegaven i em regiraven per dins, un pessigolleig similar al de les famoses papallones a l’estómac dels moments decisius. Estàvem davant un canvi amb un abast que ningú gosava predir si no era a base de titubejos. Els pronòstics –més que pronòstics, pedres fogueres– xocaven entre ells. I del xoc saltava un festival d’espurnes.

Al llarg de dissabte i també en dies precedents, la premsa, la ràdio i la televisió van anar desgranant un ampli ventall de futuribles. Prediccions a euro la dotzena: «¡En tinc d’euforitzants, en tinc de suïcides, en tinc amb gust de res i en tinc de fetes a mida, en format de conveniència!». Una llarga llista de profecies circulava, feta un grapat, per totes les cantonades. «Bé està el que bé s’acaba», assegurava des de la finestra de la tele un versat shakesperià.

El dissabte a la nit i en aquesta mateixa finestra, a pocs minuts de caducar l’estat d’alarma, alguns van decidir treure’s les carotes (que no les mascaretes) i hi va haver encreuament de desqualificacions. Els vocables volaven com pedres: llibertat o repressió, ciència o política, vacunació o gresca, la bossa o la vida.

Aquest ha sigut (i continua sent) el dilema imperant des que va començar la pandèmia: la bossa o la vida. Una frase que, d’entrada i segons el to, sona a gracieta. A acudit de lladregots. A mala pel·lícula de gàngsters. Però que sona, en qualsevol cas, lliure de tòpics i altres intencions, a dilema terminant. Al «ser o no ser», tambien shakesperià, que ningú es va atrevir a esgrimir durant la nit de gresca. A decisió final. I davant la qual, per moltes que siguin les voltes i revoltes, per molt que s’enrosquin idees i programes, només podem posar-nos seriosos. No dic dramàtics, dic seriosos, adults responsables. Perquè aquí, en aquesta frase feta, en aquest tòpic d’ensurt inopinat i atracament de pa sucat amb oli, el que és fonamental, el que és veritablement important és, precisament, el que no es diu: la paraula mort. És la mort la que es balanceja, suspesa, en equilibri, entre els dos conceptes. És la bossa –l’economia, la feina, el mercat, la subsistència tota–, la que empeny cap avall des d’una punta. És la vida –la salut, la sanitat, la investigació, l’existència mateixa– la que estira igualment des de l’altra punta. I al mig, nosaltres, amb la perxa a la mà, obligats a avançar pel cable fi amb pas calculat, un peu davant l’altre, sense atrevir-nos a respirar ni mirar avall. Equilibristes en precari. Funambulistes per força. Més alarmats que mai.

I al centre, nosaltres, amb la perxa a la mà, obligats a avançar pel cable fi a pas calculat, sense atrevir-nos a respirar ni mirar avall