El Barça llença la Lliga
L’equip blaugrana empata davant el Llevant (3-3) després de desaprofitar un 0-2 i s’acomiada pràcticament del títol
Ni va obtenir el liderat real davant el Granada en una ignominiosa derrota, ni se’l va guanyar el Barça, tot i que fos fictíciament, per unes hores, en la visita al Llevant. La flama de la il·lusió per la Lliga, pel doblet, fràgil, es va apagar amb una lleu bufada, després d’un empat tan vergonyant com l’ensopegada de la passada setmana, tret que l’Atlètic, que juga avui davant la Reial Societat, i el Reial Madrid, demà a Granada, vulguin acompanyar el seu il·lustre amic pel camí de la mediocritat a la Lliga dels errors (i els horrors).
Va apagar aquesta flama el mateix Barça amb una calamitosa actuació, una altra més. Va tancar la primera meitat amb 0-2 davant un rival al qual ni li anava ni li venia i va desaprofitar aquest avantatge en tres minuts deixant-se empatar, sense saber gestionar el partit com s’espera d’un equip amb formes. En l’esprint final ningú reclama exhibicions ni virtuosisme, sinó ofici. I el Barça, precisament, no en va sobrat. Quan va recuperar el comandament del partit, i de la Lliga, la va tornar a entregar. Messi, preparat per marxar
Va xiular l’àrbitre i Messi ja estava a la línia de banda per marxar del camp, avergonyit del que va veure i segurament amb ell mateix, de la seva participació, tan influent al marcar al primer gol com amb una pèrdua impròpia que en va generar un altre del Llevant. El capità se’n va anar deixant enrere els altres.
En el remodelat camp on el Barça va cantar la victòria el 2005 amb Rijkaard i el 2011 amb Guardiola, el de Koeman ni tan sols va
honrar els seus predecessors amb una victòria, que era el mínim. Queden restes d’aquell Barça campió, envellides i més mal acompanyades, sense la força necessària ni la mateixa ambició, llastada per una de generosa era de títols. Clares ocasions de Pedri
Van estirar l’equip joves famolencs com De Jong i Pedri, protagonistes destacats del gran inici blaugrana. El canari va disposar de dues ocasions claríssimes (minuts 1 i 4), que va malgastar, sense disculpa possible tret que es prengui com a atenuant la joventut. Va encertar a la tercera, a porteria buida. Després del geni, és clar. Pot succeir que Messi no conquereixi la Lliga, però no deixarà de conquerir un Pitxitxi que mereix portar el seu nom.
La cita límit davant el sanejat Llevant, salvat i entregat a la dolça vida fins que va segellar la permanència empatant davant l’Alabès, no encloïa la dificultat afegida d’un adversari hipermotivat, ni envalentit per la seva ratxa ni necessitat de punts. No va esgarrapar el quadro granota, que es va acomodar a veure-les venir, però no va rebutjar la invitació a divertir-se.
Decidit a morir amb els millors, els seus elegits, Koeman va voler agitar l’equip i treure-li de sobre l’ensopiment que va ser dissabte a la tarda. Mancat de futbolistes diferents, singulars, fiables sobretot, va escollir com a revulsiu Dembélé. Va reforçar aquesta voluntat agitadora col·locant-lo a la banda dreta, en lloc de Dest; és a dir, de lateralextrem. Araujo va desbancar Mingueza. L’única tatxa va ser menjarse un conat de Bardhi.
Disciplinat, en fase defensiva, Dembélé s’alineava amb els tres del darrere (també Alba, amb la qual cosa eren cinc en l’última línia), però amb la pilota pretenia ser el davanter que és. Va flaquejar Dembélé en defensa, va flaquejar Sergi Roberto després i va acabar flaquejant Dest.
Va poder comptar Koeman amb Busquets, la desaparició del qual davant l’Atlètic es va acusar durant una hora, fins que l’equip va decidir eliminar el centrecampisme en els últims minuts. Va jugar amb màscara protectora, cosa que no va limitar les seves accions. Busquets només utilitza el cap per pensar. Va tocar la pilota una vegada amb el cap i li va molestar la màscara: la segona vegada, ni la va tocar en una jugada que va poder suposar el 0-3. Inexplicable defensa
Però el 0-2 semblava un avantatge suficient pel domini que exercia el Barça i l’apatia del Llevant. I no. A l’onze de Koeman no n’hi va haver prou amb dos gols d’avantatge per encarar amb tranquil·litat la segona fase. Va sortir confiat després del descans i en tres minuts va veure perdre la preciosa renda per una inexplicable i injustificable laxitud defensiva. On no hi ha cap jove, per cert. On s’ajuntaven Sergi Roberto, que havia entrat pel lesionat Araujo, Piqué, Lenglet i Alba. Quatre internacionals. La por, no obstant, s’havia instal·lat a les files blaugrana; lluny de reprendre el fil recuperant la pilota, amagant-la, es va posar a defensar la seva renda. A fer el que no sap.