Jerusalem

La ciutat és escenari aquests dies d’un altre episodi de la xarxa de violències que forma l’ocupació dels territoris ocupats

D ne vegades, flaquejo i trobo a faltar Jerusalem, tan indispensable com insofrible, tan bonica com inhabitable. A la primavera, quan la temperatura és calorosa de dia i a la nit necessites recórrer a un jersei fi. O un dissabte durant la posta del sol, quan la llum daura els carrerons de la ciutat vella, on se superposen els cants del final del shabat, la crida a l’oració musulmana i les campanades cristianes.

De vegades, també enyoro treballar de periodista allà, un enorme repte professional. Com a corresponsal, vaig cobrir moltes de les denominades «espirals de violència», que és com la premsa i les cancelleries solen anomenar erupcions violentes com les d’aquests dies. Com a tal, vaig descriure el (desigual) intercanvi de cops, i em vaig fer ressò de les crides de la comunitat internacional que «les dues parts» mostrin contenció. Són incomptables les ocasions en què a les meves cròniques em vaig referir a una «guerra entre Hamàs i Israel», les vegades en què vaig informar de les respostes israelianes a les agressions palestines i les que vaig enumerar les amenaces de l’Estat hebreu després que alguna milícia palestina hagués traspassat alguna «línia vermella». Amb el temps, comences a comprendre les línies invisibles que uneixen les diferents «espirals de violència».

Uneixes els punts i veus que teixeixen una xarxa de violències que respon al nom d’ocupació.

Feia temps que no presenciàvem aquesta història de guió tan repetit. Un acte d’injustícia

(aquesta vegada, l’expulsió de casa seva d’uns veïns de Sheikh Jarrah) dona lloc a disturbis reprimits amb duresa (quan no), que al seu torn dona a Hamàs (cada vegada més establishment) l’oportunitat política de recordar al món que encara existeix amb el llançament de coets, cosa que al seu torn dona peu a un bombardeig israelià (20 morts aquesta vegada, entre ells nou nens, i ja veurem si n’hi ha més) que dona pas a un altre atac palestí (dos morts a Ashkelon) i així fins que el càlcul polític digui que ja n’hi ha prou, i fins a la següent. Avui, ni hi ha forces ni teixit polític entre els palestins per a una altra intifada, ni hi ha pressió exterior sobre Israel ni tarannà intern per aturar la lògica voraç de l’ocupació.

¿Què passa a Jerusalem? El de sempre, el que passa des del 1967 (1948, en realitat). És la xarxa de violències de l’ocupació.

Hamàs, cada vegada més ‘establishment’ palestí, utilitza políticament els disturbis a la ciutat

PJoan Cañete Bayle és excorresponsal a Jerusalem, autor del llibre ‘Muros, bosques, tumbas. Un periodista en Jerusalén’