Atrapats en els seus tabús

La solució de llibre per sortir airosos del laberint creat per la intolerància mútua exhibida per ERC i JxCat seria la formació d’un Govern progressista sostingut per una majoria d’esquerres. És l’única alternativa que ERC no contempla. El primer motiu cau pel seu propi pes: el mateix argument que permet als republicans atribuir-se la presidència d’un Executiu independentista (Aragonès va obtenir uns vots de més que Puigdemont) els obligaria a acceptar un Govern d’esquerres presidit per Illa.

Hi ha més coses. Els republicans són presoners d’una fal·làcia que ha donat vida a un tabú. Després de mesos d’atribuir al PSC el paper de partit de carcellers, obviant el funcionament d’un Estat de dret, i de passar per alt que, de manera conscient, el seu únic senador no va votar a favor del 155 al Senat, s’entén que ara se’ls ennuegui governar amb ells.

La demonització del PSC conviu amb el recolzament que ERC dona a Sánchez al Congrés, justificat com el mal menor al fet que l’Estat, que no els importa gens, fos governat per la dreta. En aquesta lògica conveniència, ERC valora com un acte de coherència empènyer Catalunya al desastre d’un Govern inestable en minoria o a la catàstrofe de la repetició electoral, per no asseure’s amb el PSC.

Els socialistes viuen també la seva contradicció particular amb naturalitat. Els vots d’ERC al Congrés són bons (i imprescindibles) per palanquejar el Govern PSOE-Unides Podem. Però facilitar un Govern d’aquests mateixos independentistes a Catalunya es veu impossible, tot i que potser no ho seria tant si s’avinguessin a investir Illa. La decadència treu el nas i la por escènica de trencar amb els tabús autoimposats és un obstacle insuportable. PSC i ERC haurien d’escurçar el temps previst per acomodar els seus votants a la realitat. La formació d’un Govern transversal d’esquerres necessita alguna cosa més que l’entusiasme dels comuns.