Espiral de violència
Des de l’última acció de càstig contra Gaza fa set anys no es vivia una escalada del conflicte palestinoisraelià amb una capacitat de contagi tan gran
La violència s’ha apropiat per enèsima vegada del conflicte palestino-israelià i ningú de moment dona senyals d’estar en condicions d’aturar l’escalada. A l’últim episodi del greuge palestí, el desallotjament de diverses famílies de Jerusalem oriental per entregar les seves propietats a colons israelians, l’ha seguit la protesta contra un atac d’aquestes magnituds, la repressió de rigor, la resposta en forma de coets orquestrada des de Gaza per Hamàs i el gihad islàmic, el bombardeig israelià de la franja – almenys 27 morts, entre les quals nou nens, i bastants més de cent ferits– i, finalment, el xoc nocturn a l’Esplanada de les Mesquites. Tot això a la darreria del Ramadà i amb els governs d’Israel i Palestina en una situació especialment erosionada.
Des de l’última acció de càstig contra Gaza (més de mil morts) fa set anys no es vivia una espiral de violència amb una capacitat de contagi tan gran. Mentre diversos partits israelians es trobaven embrancats a quadrar una coalició variada per descavalcar del poder Benjamin Netanyahu i l’Autoritat Palestina esperava un senyal dels Estats Units per ressuscitar un procés de pau poc menys que inviable, ha sortit una vegada més la lògica prou coneguda del principi d’acció i reacció. I en aquest escenari es mouen com un peix a l’aigua els partidaris a Israel del gran garrot i en l’univers palestí, les faccions més radicals, tan decidides a presentar batalla a Israel com a neutralitzar el possibilisme afavorit pel Govern sense rumb de Mahmud Abbàs.
La naturalesa de la mobilització palestina, bàsicament joves defraudats pels seus líders polítics i frustrats pel convenciment que el seu és un futur sense objectius, sembla lluny del control i de les consignes de Gaza, tot i que Hamàs aparenti el contrari. La resposta israeliana és la d’un Govern en retirada que sap que té els dies comptats i se sent alliberat per optar per la línia dura sense necessitat de sospesar les conseqüències que pugui tenir. A la qual cosa s’ha d’afegir que els dos bàndols s’han instal·lat en la presumpció que una tercera intifada no és possible per la debilitat extrema de la comunitat palestina a causa de la seva divisió manifesta i pels estralls de la pandèmia (el Govern israelià s’ha desentès de la vacunació als territoris ocupats).
En última instància, els generals israelians donen per descomptada la impunitat de les seves accions devastadores mentre els Estats Units mantinguin ferm el seu recolzament al Consell de Seguretat de les Nacions Unides i la Lliga Àrab es limiti a nedar i guardar la roba, desitjosa de normalitzar els intercanvis econòmics amb Israel i de reduir la seva vinculació amb la causa palestina a la vacuïtat de les declaracions condemnatòries. I tot i així, persisteix la sensació que hi ha l’agreujament d’una situació incendiària tan semblant a altres que l’han precedit. Perquè, com tantes vegades al passat, existeix el risc que es compleixi una vegada més la regla segons la qual com més gran és l’agressió contra la comunitat palestina, més gran és també la influència de Hamàs i més complex és aconseguir l’apaivagament, ni tan sols per contenir el comunicat de baixes, ara desbocat i condemnat a créixer.
n