Febre del dissabte nit
La Covid ha sotmès la nostra societat a una dura prova que no ha superat
Tots els països són esclaus d’un passat fictici, construït a partir de faules i ficcions, que identifica i emfatitza allò que els separa i eleva per sobre de la resta de les nacions. És un ideal que s’ha forjat a través de generacions d’historiadors, polítics, economistes, filòsofs, artistes o escriptors, que han aportat, el seu gra de sorra a la definició d’aquesta excepcionalitat grupal. Aquestes creences cimenten l’existència col·lectiva, ens vinculen al passat i ens projecten cap al futur, permetent-nos creure que formem part d’un projecte que ens transcendeix.
Però aquestes quimeres, per més generals i necessàries que siguin, no per això són més certes. I la Covid, com en altres aspectes de la nostra vida en comú (des de la sanitat fins a l’economia) les ha sotmès a una dura prova, una espècie de test de l’àcid, que no han superat: la propagació de la pandèmia, i els seus impactes individuals i col·lectius, ha destruït bona part del vel que amagava la nostra naturalesa, qüestionant els mites en què aquesta es basa. Vegem-ne alguns.
Primer. Paper nuclear de la família en les societats del sud europeu. Aquesta ha sigut una ficció feta miques per la insòlita indiferència amb què la nostra societat va contemplar la carnisseria (no hi ha cap altra manera de qualificar-la) que va afectar milers de persones grans vivint a residències, l’any passat: per tractar-se de vells, i en molts casos, pobres, no va semblar que el que passava fos particularment rellevant. Un es posa vermell al rellegir les excuses dels comitès de bioètica o de sanitat per justificar el que simplement era injustificable: que se’ls deixava morir, sense les atencions adequades, perquè la sanitat havia col·lapsat.
Segon. Solidaritat mediterrània. Forma part de la nostra autoestima que tenim més empatia amb el sofriment aliè que la que es prodiga en altres racons d’Europa. Un altre mite que la Covid ha desfet: les excepcionals mesures de restricció adoptades ho han sigut, justament, per l’absència de solidaritat col·lectiva.
Tercer. Bondat de la pulsió antigovernamental. És ben conegut que som una societat que no tolera el diktat dels governs i que, en un ampli sentit, aquest és un sentiment positiu: sembla ingenu acceptar acríticament el que ve de dalt. Llastimosament, aquesta pulsió llibertària té una cara fosca, que tan bé va resumir Luis de Góngora (1689) amb allò d’ande yo caliente y ríase la gente. Es tracta d’un anarcoliberalisme que, en la pandèmia, ha trobat un ampli suport d’intel·lectuals i opinants, confirmant els pitjors presagis del perquè de l’evasió fiscal i comportaments similars. I aquest cap de setmana passat hem tingut un exemple paradigmàtic d’aquesta
La joia urbana del cap de setmana mostra una veritat que no és del grat de ningú, la d’un rampant egoisme
conducta: riuades de joves, i no tan joves, celebrant el final de la pandèmia (¿?), impermeables als seus severs efectes sobre la gent gran. I si una part s’ha comportat així és perquè el clima social ho ha vist amb simpatia o ho ha estimulat. Semblaria que el toc de queda s’hagués imposat per fastiguejar i que, amb el seu acabament, s’ha recuperat, ai Déu, ¡la llibertat!
Que a Madrid hagi guanyat aquesta tesi, i que aquesta consigna emergís dissabte a les explosions de joia urbana, despulla tots els nostres mites del sud: família, solidaritat, liberalisme, i els substitueix per una amarga veritat que no és del grat de ningú, la d’un més que rampant egoisme. Com a tot arreu, ni som diferents ni som millors. Per això, quan la Covid arrasa, la imatge que el mirall ens torna de la nostra societat no ens agrada. Som així.
I pel que fa al gens edificant espectacle de dissabte passat crec que, com ja va passar a l’estiu, al finalitzar el confinament, el Govern s’ha equivocat una altra vegada: suprimir el toc de queda de cop, sense cap mesura que suavitzés el retorn a una certa normalitat, anticipa problemes. I tot i que és cert que els governs de les comunitats autònomes tenen instruments, també ho és que la seva capacitat per resistir pressions és menor.
La setmana passada, la Gran Bretanya col·locava Espanya entre les destinacions turístiques que caldria evitar, exigint quarantena als seus nacionals al tornar, si és que abans ens han visitat. Un preàmbul una mica pessimista, per a la febre del dissabte nit. Temo que, un cop més, l’estiu (el turístic, s’entén), se’ns en vagi en orris. Si és així, serà per la recuperació de la llibertat. ¡Déu meu! Quin país.
Pn