Ràbia i impotència

LOGRONYO

Ràbia i impotència. Aquestes són les paraules que més em defineixen aquest matí després del tan anhelat, per a molts, final de l’estat d’alarma, que no final de la Covid-19, una cosa que molta gent sembla no entendre. Ràbia i impotència m’acompanyen des que he vist les primeres imatges de la plaça del Sol de Madrid, plena, majoritàriament, de gent jove com jo. Els que ahir a la nit cridaven, des dels seus balcons, a l’aire, «llibertat», acompanyats d’abundants aplaudiments, són els mateixos als quals fa un any se’ls omplia la boca parlant dels sanitaris quan sortien a les vuit de la tarda a aplaudir-los, perquè eren uns «superherois». No són superherois, són persones que

BARCELONA

Amb la fi del toc de queda, el 9 de maig els carrers de Barcelona es van omplir de gent amb ganes de festa, i amb més ganes d’oblidar la Covid tot i que sigui per una nit. Les imatges d’aquell dia, segons la meva opinió, són representatives de la condició humana, aquell animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. És comprensible que la gent vulgui sortir i passar-ho bé, però ¿és aquesta la manera de fer-ho?

Sembla que no hem entès res. Tota la pandèmia parlant de responsabilitat, i abans fins i tot que acabés el toc de queda les imatges mostraven de tot menys aquesta que tant es demanava. Caldrà veure com evolucionen les dades en les primeres setmanes sense toc de queda, però a tota aquesta gent que surt a celebrar abans de temps els diria: «La pandèmia