Per què diem ‘no’ a una escola inclusiva

Soc estudiant de Pedagogia i crec que tothom que estudia i/o treballa en aquest àmbit estarà d’acord que una educació inclusiva és realment necessària. Una societat democràtica ha de poder dir amb seguretat i fermesa que és inclusiva. No pot ser que l’educació, un dels seus pilars més importants, estigui sent desigual i segregada.

El problema rau que ens trobem amb una metodologia rutinària, bàsica, amb la mateixa avaluació i ensenyament per a tot l’alumnat. Simplement, s’utilitza un tipus estàndard, i els alumnes són més que uns cervells amb l’obligació d’aconseguir uns aprenentatges per a la vida laboral que els espera. Tenen problemes, inquietuds, necessitats i carències, i el sistema educatiu (ja no dic els docents, perquè considero que el problema és global) ha de fer-li front. A tot això, el professor ha de poder enfrontar-se amb l’ajuda, si fa

falta, de més adults o de familiars de l’alumnat. I a més, com a punt a favor de la diversitat a l’aula, la compartició d’idees entre l’alumnat pot ser molt gratificant, sobretot en l’àmbit de la tolerància i l’equitat. També sembla que les escoles competeixen

sobre quina és més innovadora segons qui tingui la tecnologia més potent del mercat, intentant demostrar que estem en plena època de pedagogia postmoderna.

Des del meu humil punt de vista, la pedagogia no tracta d’això. És fantàstic que les escoles tinguin prou eines per facilitar l’aprenentatge als alumnes, però això no significa que siguin escoles innovadores. Una escola amb aquesta característica ha de ser democràtica, equitativa, solidària i tolerant, entre altres qualitats. Si un institut té la millor tecnologia del mercat però no sap com afrontar la violència a les aules, la discriminació o la desigualtat, no té res d’innovadora. Aquesta, entre d’altres, ha de percebre la diversitat com a riquesa.