‘Esta herida llena de peces’ Lorena Salazar Masso Tránsito / 168 pàgines. 16,90 €
Colòmbia, departament del Chocó, a la costa del Pacífic, una de les regions més castigades per la desídia de l’Estat i la barbàrie de la guerrilla i els paramilitars. La Colòmbia negra. Una llanxa remunta les aigües de color canyella del riu Atrato, portant a bord, entre altres passatgers, una mare blanca innombrada i un nen negre, el seu fill, encara que no l’hagi portat al ventre. La selva, una xafogor aclaparadora i l’olor àcida del perill, de la violència, sempre a l’aguait, com una serp, tot i que sembli adormida. El plantejament narratiu remet a una obra mestra, El cor de les tenebres, al periple fluvial que realitza Marlow pel riu Congo a la recerca d’un infame tractant d’ivori. Però si al relat de Joseph Conrad la travessia desemboca en l’infern i la bogeria –«¡l’horror!», xiuxiueja Kurtz en la seva agonia–, la debutant Lorena
Salazar Masso (Medellín, 1991) proposa un viatge cap a la llum, cap al sol que alimenta la vida. Cap a la bellesa que es presagia des del títol: Esta herida llena de peces.
Durant la travessia, que suposa una reflexió sobre la maternitat –«tenir un fill és buscar, tota l’estona, maneres d’explicar el món»–, emergeixen els veritables protagonistes de la història: el riu, que beneeix i ofega, el sentit profund de pertinença a un paisatge, la resistència d’un poble, les relacions que s’estableixen entre dones –les trenes uneixen la propietària dels cabells i qui els trena en una complicitat íntima»– i la dificultat de ser dona i mare en un món aspre, maltractat per la violència. Una novel·la que fa olor de veritat, de prosa transparent. Una òpera prima encomiable. Una altra alegria lectora de la fornada d’escriptores llatinoamericanes.n
Com que ja arriben les calors, fins i tot en els universos paral·lels com el nostre, la majordoma va repartir ordres ahir perquè es netegessin totes les xemeneies de l’hotel, començant per les del lounge, i s’untessin després les reixetes. Estàvem ocupats en això, sense trencar-nos l’esquena, quan vam sentir un crit tan agut com una espina: «¡Auxili, auxili! ¡Vinguin aquí, per l’amor del cel!». Vam acudir tots cap a l’habitació dels esgarips, on l’atribolada donzella assenyalava l’embalum que acabava de trobar a terra, sense atrevirse a mirar-lo de cara: una pila de cendres greixoses, un bon munt, com si un tronc de roure s’hagués escapat del foc per cremar en solitari sobre la moqueta; al costat del cúmul encara fumejant, unes sabatilles d’home, del número 44, amb inicials brodades. La mestressa, l’enravenada senyora Danvers, no va necessitar explicacions per entreveure-ho de seguida: «Pobre hoste –va dir–, s’ha consumit en el seu propi foc».
Sí, incrèduls amics. Aquí, al Cadogan, vuitcentistes i habituats a l’estranyesa, continuem creient en els esperits i en l’ouija, en les taules parlants, la telepatia i el mesmerisme, i fins i tot en l’Euromilió i altres fenòmens inexplicables com ¡la combustió espontània! Té lloc generalment en subjectes borratxos, macerats en alcohol i la sospita de la seva pròpia maldat. Un bon dia, com si estiguessin inflats de gas metà, esclaten, pum, i empastifen de sutge el sostre.
La biblioteca vessa de volums amb casos com l’esmentat, ja que va ser un recurs que feien servir els novel·listes per treure’s de sobre algun personatge que estorbava. El van utilitzar Melville, Washington Irving i Mark Twain. També Jules Verne, a Un capità de quinze anys, i Nikolai Gógol, a Ànimes mortes. Però, sens dubte, la millor i més celebrada escena de combustió espontània la devem al talent de Charles Dickens a la novel·la El casalot, on el drapaire Krook, gran aficionat a la ginebra, a la xafarderia i als papers vells que oculten secrets, passa a l’altre món convertit en un munt de cendres pudents. La gent estimava tant Dickens, esperava amb tanta ànsia les seves històries per entregues, que va continuar creient a ulls clucs i durant anys en la possibilitat de morir flamejat com una crep Suzette. I ell, tretze són tretze, va defensar la seva postura fins al final en una polèmica amb George Henry Lewes, company sentimental de l’escriptora que firmava com a George Eliot.
n