Com el Manchester City va conquerir la Premier
L’equip de Guardiola va conquerir ahir a la nit la Premier sense jugar. La derrota a casa del Manchester United davant el Leicester va donar al tècnic català la novena lliga en els seus 12 anys com a tècnic. No semblava possible després d’un inici de temp
«A Manchester sempre trobaràs algú que et digui a quina hora comença el futbol, però mai ningú que et pugui assegurar quan acaba l’hivern», teoritza Roy, carismàtic membre de seguretat de l’Etihad Stadium, cada vegada que divisa algun malànima mirant de refugiar-se de l’etern xàfec que és aquesta ciutat. No li falta raó, més després d’un hivern especialment cru. Segons la MET Office, servei meteorològic nacional, Anglaterra va passar el gener més fred de l’última dècada, amb una mitjana de 2,2 graus. A l’abril encara nevava a Manchester, just el dia que el Borussia Dortmund va visitar la ciutat. Fa poc més d’una setmana, el PSG va arribar a l’Etihad sota una afilada tempesta de calamarsa.
Estampes de dies grans, que acompanyaran el record d’un altre curs memorable per al Manchester City de Guardiola, que ahir a la nit es va proclamar campió de la Premier League. El seu desè trofeu a les illes. La tercera lliga en cinc cursos. Aquesta, no obstant, es comença a entendre lluny de l’implacable clima mancunià. Concretament a les Illes Malvines.
L’octubre passat, en vigílies d’una aturada internacional, l’entrenador del Manchester City va fer les maletes i se’n va anar amb la seva família al Carib, cap a un dels pocs països llavors exempts de quarantenes per part del Govern britànic. Es preveia un viatge de desconnexió, si no fos perquè allà l’esperava Khaldoon Al-Mubarak, CEO del Manchester City, amic personal del Pep i figura clau per entendre la comoditat del català en el club. Fonts pròximes afirmen que en aquell viatge es van establir les bases de la renovació de Guardiola.
Mal començament
Al novembre es va concretar la firma i l’anunci de la seva continuïtat per dues temporades més, fins al 2023 però amb opció de revisar-se al final de cada any. La renovació va ser un missatge de solidesa. De garanties sobre un projecte. El cicle del Pep no acabava aquí i això va donar un altre angle a la temporada, tot i que no va solucionar tots els problemes. Perquè sovint, abans de tocar el cel, has de treure el cap a l’infern.
La temporada no va començar bé, al City li van faltar moltes coses. Primer, vacances. Ningú va tenir temps per desconnectar després de la traumàtica eliminació de Champions contra el Lió, perquè en qüestió de setmanes iniciava un altre curs. No es va poder fer ni un partit de pretemporada, fase clau en el mètode de treball del Pep. Després de 10 jornades de Premier, el City ocupava la 10a posició de la taula i el separaven sis punts del líder. Els números reflectien la pitjor arrencada de curs de Guardiola a Manchester. La realitat, que el punt d’inflexió estava a prop d’arribar.
El 15 de desembre, el Manchester City va empatar 1-1 a casa davant el West Brom. Amb 26 xuts registrats, els celestes podrien haver guanyat tranquil·lament. Un sentir que no es reflectia en l’expressió de Guardiola després del partit. «No som nosaltres. Hem de recuperar la nostra essència», va exclamar el tècnic, entre l’enuig i el descoratjament, en una reunió amb el seu equip tècnic en una oficina privada de l’Etihad. Al cap d’una setmana continuava analitzant i esmicolant la situació amb gent de confiança com Txiki Begiristain, Manel Estiarte, Rodolf Borrell o Juanma Lillo. Aquest últim, segons diuen fonts pròximes, és «una altra de les grans claus de l’any. És l’entrenador de l’entrenador. Coneix molt el Pep, té autoritat per debatre amb ell i sap com tractar-lo».
Samarreta d’Open Arms
A la jornada següent, el City va treure una treballada victòria de Southampton (1-0), el primer dia que el Pep va lluir una dessuadora de l’oenagé Open Arms, que l’ha acompanyat fins a assegurar el títol. Pocs imaginaven que el que seguiria aquell resultat serien 21 victòries seguides.
La velocitat de creuer que va agafar el City va esquerdar tots els seus rivals per Nadal. El Liverpool de Klopp va gripar per complet. El United va aguantar fins a finals de gener. Els de Guardiola van prendre el liderat en la jornada 20 per no deixar-lo anar més.
Tampoc es pot explicar la reconquesta del Manchester City sense passar per Stamford Bridge, on es van plantar el 3 de gener en ple brot de Covid en la seva plantilla. Van arribar a Londres amb 14 jugadors del primer equip disponibles, i cap davanter centre. L’exhibició dels de Guardiola en el primer temps va ser imponent. Hi ha un membre de l’staff tècnic que, després d’aquest partit, va decidir lluir el mateix xandall, sense rentar, fins al dia que perdessin. Va tardar tres mesos a arribar. A Chelsea van deixar una constatació: el fals nou també podia destrossar Anglaterra.
De fet, aquest Manchester City és el primer equip de la història que és campió a la Premier sense un golejador prolífic. El seu màxim artiller a la lliga és el pulcre Ilkay Gündogan, amb 12 gols. Animat al ser inclòs en el grup de capitans aquest curs, el turc-alemany exemplifica l’esperit coral sobre el qual s’ha construït un bloc guanyador.
En els fonaments hi ha Rubén Dias. Per impacte, potser el nom de
Guardiola va prescindir del davanter centre i per primera vegada un campió anglès no té un golejador prolífic
La renovació del tècnic va ser un missatge de solidesa, que el cicle no acabava, i això va donar un altre angle al curs
l’any. Va ser el gran fitxatge de l’estiu, tot i que no la primera opció. El City va preguntar abans per Koulibaly (Nàpols) i Koundé (Sevilla). Avui a Manchester és impossible imaginar una opció millor que el portuguès: un portent defensiu, gairebé imbatible en els duels i amb un radar per tallar línies de passi, però sobretot un líder. L’impacte al vestidor, fent-se escoltar des del primer dia, ha sigut capital.
També serà la lliga de Phil Foden, de la consolidació del fill pròdig. El nen es va convertir en un remolí de tal dimensió que va ser capaç de liquidar el Liverpool a Anfield, o de decidir els quarts de final de la Champions amb el seu talent. L’any de l’adeu del Kun Agüero, la llegenda, però del futur amb l’era de Kevin De Bruyne, renovat fins al 2025. Perquè, al final, sempre surt el sol. Fins i tot en la freda i plujosa Manchester, la ciutat en la qual no saben quan acaba l’hivern, però que no es cansa de veure Pep Guardiola engrandir la seva llegenda.
n